10 milles per veure una bona armadura: ells

Corria el 15 de març del 2011 quan algú important que ara mateix no recordo qui era em va passar la còpia pirata de 10 milles per veure una bona armadura. Durant el lapse de tres anys entre el primer i el segon disc, els Manel havien crescut d'una forma que pocs podíem imaginar. El nombre de fets i persones viscudes escoltant-los, per tant, també van créixer exponencialment i es fan difícil de sintetitzar-los tots. Em centraré, si em permeteu, en ells.  

Benvolguts (ells)

Parlo de temps, però crec que era aproximadament cap al final de la carrera, que vam agafar aquesta cançó com a himne nacional de la biotecnologia. El ritual era senzill però de resultats òptims. Quan tornàvem a casa després d'una nit memorable, ens paràvem un moment a qualsevol punt de qualsevol carrer i cantàvem Benvolgut a capella de pe a pà, abraçats els uns amb els altres en una mena d'orgia sinfònica que despertava a mig barri. El clímax arribava amb el meu dit resseguint-li la columna vertebral, que el reservàvem per l'andalús que va ser capaç d'aprendre's una de les cançons més llargues que mai s'hagin escrit en català. Quan arribava aquesta part, ell ja s'encorvava i tots li resseguíem la columna, sent, en aquell moment, la cosa més important del planeta. 

Una d'aquestes nits ens vam trobar uns quants homes ja d'avançada edat al costat d'uns matolls que ens van mirar perplexos però somrient. Recordo que a l'acabar la cançó m'hi vaig acostar, parlador com n'era, i els vaig preguntar com qui no vol la cosa quin era el sentit de la vida. Nano, el sentit de la vida és la recerca de la bellesa. Me'ls vaig creure. Ells no ho sabien ni segurament ho sabran mai. Però des d'aquella nit que m'ho miro tot amb uns ulls diferents. 

El meu pare sempre em deia que la millor època de la seva vida en va ser l'etapa universitària. I, ara per ara, hi estic totalment d'acord. Recordo, però, que sempre li preguntava quins amics en conservava i la resposta sempre em sorprenia: cap.  Em sorprenia encara més quan em deia que, de fet, no en recordava ni els noms de la majoria. Però, per ser honestos, jo també en començo a oblidar algun.  Les vides s'allunyen, i no passa res. D'altres, en canvi, crec que els recordaré per sempre. 

És precisement per això que segurament, d'aquí molts anys, quan ens trobem en una d'aquelles trobades d'ex-alumnes que acaben a les tantes de la matinada i baixem al carrer, ja no cantarem Benvolgut. Els nanos amb ganes de menjar-se el món que tornin a casa a aquelles hores tot eufòrics, en canvi, faran qualsevol ritual etíl·lic davant nostre. Ens els mirarem perplexos, però somrient. I quan ens preguntin el sentit de la vida els direm que busquin la bellesa, perquè només allò que és bell és pur. I només allò que és pur dura per sempre. 

Els millors professors europeus

Corria el novembre del 2008 (ja fa 7 anys!) quan el meu germà Ignasi em va ensenyar el videoclip de Dona Estrangera. Els Manel sonaven diferent. Tan diferent que, per què no admetre-ho, van canviar-nos. 

Avui l'he escoltat de nou. Els millors professors europeus. Com sempre dic, el valor d'un disc no està en la música en sí; el valor d'un disc està en les coses que hem viscut escoltant-lo. Recordo que fèiem batxillerat i que per la gran majoria de l'Institut els meus amics i jo érem considerats els freaks que escoltaven els pesats dels Manel. Nosaltres, que no sabíem res de la vida, ens els miràvem somrient i assentíem, com qui no va amb la cosa. I a l'arribar a casa el tornàvem a escoltar. 

De tots els records, el més mític que en tinc (i m'atreveixo a dir que en tenim) és quan un parell de setmanes abans de fer la selectivitat, els meus amics i jo vam decidir pujar en tren a Sant Martí de Sesgueioles, un cap de setmana, a veure un concert dels Manel a La Guàrdia Pilosa. El poble, preciós, té quatre cases. La plaça on tocaven, exquisita, trenta metres quadrats. Potser érem vuitanta persones i entre les llums, els fanalets, les nostres primeres cerveses i les seves primeres cançons, va ser una nit de plena felicitat. 

El fet és que al ser tots - o gairebé tots - menors d'edat, vam fer el camí fins a la Guàrdia, que queda a dalt d'una muntanya, caminant. L'Èric, que era el més intrèpid, va decidir agafar la bicicleta. Els pixapins que venien de Barcelona amb els seus Golfs es paraven a preguntar-nos quina direcció havien de seguir. Vam pujar, amb la guitarra, cantant totes i cada una de les cançons del disc. Paraula a paraula. Ara, quan miro enrere, aprecio valor que va tenir pujar aquella muntanya. No caminàvem en contra del pendent, caminàvem escalant la paret de tots els prejudicis de l'època. I la vam rebentar com qui rebenta timpans. Érem joves, però sabíem què ens agradava i què volíem. De fet, crec que sempre consideré que la meva joventut va començar fent aquell camí. 

Han passat molts anys, i n'hem viscut de molts colors. Però crec que per fi he entès que ells són els meus millors professors europeus. Els nostres records són el que ens fan únics i ens uneixen. Potser avancem per camins diferents. I de ben segur que alguns de nosaltres hem tingut la sensació d'estar perduts algun dia. Però no passa res. Quan això passa, tenim la sort de poder parar-nos al mig del camí. De mirar enrere. I de reconfortar-nos cantant que hem vingut caminant des de Sant Martí, i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Seguir caminant, de cop, es redueix a moure el cos al compàs d'un tambor accelerat. 

Un quadre verd que de nena havia pintat

Com a introducció, dedicaré les tres pròximes entrades a Manel, aquell grup que vaig descobrir el 2008 gràcies al meu germà. Tres discs, tres històries. 

Segells gal·làctics

Si agafem tots els granets daurats que hi ha al Sàhara i els passem per un rellotge de sorra gegant, el temps que triguin a passar-hi un per un serà el temps que un tardaria a comptar el nombre d’estrelles que hi ha al cel quan és de dia. És foll tot aquell que cau en l’error de pensar que la bellesa veritable només pot entrar pels ulls. És foll aquell que no sap veure les estrelles al matí.

Tanqueu els ulls, al llit estant, qualsevol dia d’abril, al matí, quan el dia comença i un petit feix de llum emmarca la finestra, tapada com es tapaven abans. Tanque-los bé i escolteu les orenetes que tenen el niu a la vostra façana. Escolteu-les, perquè la bellesa del seu so us remourà el cor. 

Estireu-vos sota la Catedral del Mar, a les escales que dónen al Fossar.Tanqueu els ulls i toqueu la pedra, sentiu-ne l’essència. Si us esteu una estona considerable, podreu arribar a visualitzar la cara somrient de l’aprenent que la hi va col·locar. El temps passa i passa, la sorra cau i cau. I aquest cop ningú girarà el rellotge de nou.

Tanqueu els ulls i transporteu-vos a l’octubre, quan la calor marxava i les fulles grogues tapaven el terra. Imagineu-vos-la. Com la vau conèixer i com us va canviar; com va trasbalsar tot allò que sempre havíeu tingut tan clar. No perquè us estimés, no en va fer cap falta. Senzillament perquè sabent que algú com ella existia, ja mai més vau poder conformar-vos amb res menys. 

Gelea Reial

Un, dos, un, dos, tres, quà. Quina manera millor de començar una cançó? Molts de vosaltres hi posareu la veu d'en Guillem. Jo hi poso la veu de la Pau. La pau que un sent sortint de sota terra, quan el metro passa a ser ferrocarril, o la pau que un sent tot prenent-se un cafè davant la Mesquita de Santa Sofia. Santa? No ho sé, la veritat. 

Diuen que les cançons ens agraden o ens deixen d'agradar segons el que haguem viscut amb elles. Recordo que un dia, ell i jo, baixàvem de l'Autònoma. Era nit grossa, tocàvem amb Sense sal a l'auditori i s'hi esperava -ni més ni menys - que la presència de'n Laporta. Però el més important (no sé si ho recordarà) era que vam entrar en un ritual d'escoltar re-pe-ti-ti-dament una cançó. Excuses, de Morning Benders. Aquesta tècnica tan odiada per uns, és de les que m'estimo més del món. Me la va ensenyar el gran mestre Aguado a Itàlia, on en un tourmalet pel nord del país vam escoltar Nel blu dipinto di blu (Volaré) uns tres mil cops. Resultat? Que avui dia, quan ja fa vuit anys d'aquell viatge, tothom qui hi va ser se'n recorda al sonar la tornada. Però això no ve al cas. 

El fet és que Ell sempre ha sigut molt de crear un llenguatge propi que tothom - inconscientment i gràcies a un profund treball - acaba adaptant. Recordo, que aquells dies començava a parlar de Gelea Reial, per tal de referir-se a les mosses que ens feien ballar el cap. Buscan-t'ho a la viquipèdia (escrit en català per molestar) vaig trobar que era una substància amb gust aspre i àcid, com moltes persones. Però ell ho relacionava amb la crème de la crème perquè és l'aliment per excel·lència de l'abella reina. 

La cançó dels Morning, també per aquell llavors, m'agradava per la música. Però avui ha sonat a la ràdio de casualitat i no he pogut evitar un somriure al sentir "We'll still be best friends when all turns to dust". Hi ha amics que són gelea. Però només aquells que hi són sempre poden tastar la reial. 

Objetos perdidos

Por veredas de sueño y habitaciones sordas
tus rendidos veranos me aceleran con sus cantos
Una cifra vigilante y sigilosa
va por los arrabales llamándome y llamándome
pero qué falta, dime, en la tarjeta diminuta
donde están tu nombre, tu calle y tu desvelo
si la cifra se mezcla con las letras del sueño,
si solamente estás donde ya no te busco.

Per viure en el record

Avui que torno a casa aviat sento que et fas l'adormida. I m'assec al teu costat, pensant la següent mentida. Què ens hauríem d'explicar que no ens fes mal, que no obrís la ferida? El de sempre ja no ens val, ja ens és rutina. 

No és una història com una altra i algun dia havia d'acabar, però per viure en el record. 

Avui que torno a venir aviat veig clar que no ets a casa. Però no t'has endut les claus. El raspall ja no és al bany. Una nota a mig acabar. Un cendrer que em diu que has fumat massa. El diari d'ahir tot guixat. T'he estimat. T'estimo encara. 

No és una història com una altra i algun dia havia d'acabar, però per viure en el record. 

Ballar amb el destí

Ella no parlava, ballava. El primer cop que la vaig veure va ser un dia que havia plogut molt, finals d'estiu, a través d'una finestra. L'única finestra que tenia llum de tot el carrer. Que curiós - vaig pensar - haver agafat el bus durant tot l'any a la mateixa parada, a la mateixa hora, i no haver-me'n adonat mai de l'existència d'aquella finestra. El sol havia marxat feia res, però el cel encara era d'aquell blau tenyit de pinzellades rogenques en forma de núvols. Aquell dia també esperava el bus a Guilford Street. Escoltava, com sempre i des de fa poc, in your arms. Diguem-ne casualitat, diguem-ne destí, però us puc prometre que el que fos que ella estava ballant, anava al compàs de la meva música. Quines eren les possibilitats, que ella, desconeguda, estigués escoltant i ballant al ritme de Chef'special? De ben segur que portava anys i anys ballant. Allà vaig comprendre que tots els crítics comparin la bellesa del ball amb la bellesa del volar dels avions. Volava al ritme d'in your arms I feel safe. Mentiria si no admetés que m'ho vaig preguntar. El bus va arribar i en vaig esperar uns quants més. Quan va marxar del menjador després d'apagar la llum ja era massa tard per tornar a casa en transport. 

Vaig començar a caminar cap a casa mentre la pluja tornava a caure. 

La caiguda lliure

Qui ho diria que d'entre totes les sensacions físiques que he experimentat, una de les més intenses ha estat la mirada que ella em va fer aquella nit. Era tard si algú cantava Camins, era d'hora si algú cantava Sabina. Sentia les pedres sota l'esquena i el batec suau de la Cala, cridant-nos sense fer soroll. No em pensava que uns dits em poguessin acariciar com ho va fer ella. Podem transmetre moltes coses amb les paraules, encara més amb el tacte, però només els més valents aconsegueixen parlar amb la mirada. Les persones que ens envoltaven van desaparèixer. Per uns moments només existíem ella, jo, els nostres ulls. La vaig entendre. Em preguntava què fer-ne del desig ara que per fi havia trobat l'amor. Ella crec que em va entendre, també. Al cap i a la fi les nits només existeixen per dir-nos coses amb els ulls que mai entendríem sota el sol cegador. 

Em va fer un petó a la galta i va desaparèixer mar endins. 

Tompkins Square Park

A vegades una cançó que mai t'havia agradat torna a sonar tornant de Barcelona de paquet d'una conductora adolescent temerària i el seu James Dean personal. I tot, per fi, agafa sentit. Faltava la clau, l'evidència. Cantaven, ells, que cap flama dura per sempre. Que tant tu com jo sempre ho hem sabut. I que de fet, la majoria de flames no arriben ni a cremar ni una nit sencera. La nostra flama és diferent; es manté en un estat de latència durant la majoria de l'any. Si un no s'hi fixa, podria ben bé passar-la per alt. Ni escalfa ni il·lumina. Però sabem que hi és. I que quan els astres i els avions comercials s'alinien creix amb intensitat. El balanceig de les onades ens van salvar de cremar-nos com quan érem joves i sabíem encara menys coses de les que sabem ara. Quan passava la mà per sobre la flama, sentint-ne tota l'essència, he de reconèixer que vaig dubtar. Per un moment vaig dubtar de si era aquesta la flama que, a la llarga, no s'apagarà mai. I el dubte, és la primera forma de fe. 

Al matí, mentre mantenia l'equilibri sentint la fusta sota els meus peus i el mar infinit sota la meva ànima, he somrigut per dins al girar-me i veure que encara cremava. 

El camí dels trons

Sempre m'espantava quan la porta feia un petac degut a la ventada que anuncia sempre tempesta. Núvols gairebé negres s'apropaven de l'oest. El teu vestit de flors onejava, seguint el ritme de totes les vegades que ens vam fer petons. A la ràdio de fora al porxo sonava l'Springsteen i em venia al cap - sempre - el concert de Barcelona. Aquell "ei, sóc jo, i només et vull a tu". Però sempre era massa jove i sempre tenia massa por.

Els fantasmes del passat s'enlairen sobre els meus ulls. Volen pacients per les mateixes carreteres que fa temps que fem amb cotxes diferents. Criden el teu nom a la nit i en la sempre solitària fredor dels matins. Criden frases que es perden en el temps i l'espai. Criden marxem aquesta nit seguint el camí dels trons. 

Feia tan temps que no rebien resposta que gairebé ja havien oblidat per què cridaven. Quin salt al cor, veure la porta fer un petac de nou. 

El dia d'un segon més

Els homes del temps han repetit mil cops que avui, 30 de juny del 2015, tindrà un segon més de durada. No és un dia més. És el dia que durarà un instant més que la resta dels dies de la nostra vida. La rotació de la terra a vegades ens proporciona aquesta sort. Des que ho he sentit al matí no puc parar de pensar en què dedicaré aquest segon. En què m'agradaria dedicar-lo. No és un segon qualsevol, com aquests que han passat mentre escrivia o mentre, en el teu cas, llegies. És un segon que no hauria d'haver existit mai, un regal, un fet aïllat. M'imagino a les 23:59:60 tancant els ulls. Obrir-los amb el canvi del rellotge als sis zeros i adonar-me'n que ja s'ha acabat. Que ja no queda res. Que com tu, ja no hi és. 

Atletes (I): Desapareixiem lentament

Recordo que era una tarda de finals d’estiu (aquella llum) fent el viatge de l’Escala a Sant Pere Pescador amb el meu vell cotxe gris. Les finestres obertes de bat a bat – fent d’aire condicionat – després d’un dia de molta calor. Tanta, tanta calor que em vaig cremar el braç amb la porta quan vam entrar al cotxe. Vam parar un moment a comprar anxoves per la meva àvia, però segurament això no ve al cas. El fet és que buscàvem alguna cosa per escoltar al cotxe mentre sonava una cançó horrible a la ràdio. I – gràcies a Déu – a Rac105 van posar "Desapareixiem lentament". I cony, en aquell moment vaig pensar que feia molt temps que no veia els meus amics de sempre. Però vaja, no és que em queixi dels nous amics; de fet és com si tambe els hagués conegut de sempre.

Recordo també que abans de creuar l’oceà et vaig escriure una cançó darrere una revista de Decoració que hi havia per casa teva, perquè en aquell moment no teníem cap foli a la vora. Em preguntava com hagués estat tot si ens haguéssim quedat al mateix lloc. Mai t’ho vaig dir, ni tan sols el dia que et vaig enviar una postal amagant el fet que te la vaig escriure mentre m’amagava en una Spanish Party on sonava una cançó horrible del Canto del Loco. Però – gràcies a Déu – un català va colar Desapareixiem lentament a l’ipod. I cony, vaig tornar veure'm pensant que feia molt temps que no veia els meus amics de sempre. Però vaja, tampoc es que ara em queixi dels meus nous amics; de fet és com si alguns d ells els hagués conegut des de sempre.

El fet és que com sempre que escolto Desapareixiem lentament, em pregunto si (potser) ja ha arribat el dia en què he escoltat totes les cançons que significaran alguna cosa per mi. Acte següent, em pregunto també si ja ha arribat el dia en què ja he conegut, tambe, totes les persones que significaran alguna cosa per mi. I vaja, després somnio amb tots els llocs on ens solíem quedar a dormir. Berga, L’Escala, Barcelona, Viladecavalls. M’agrada com sonen. I em pregunto si encara voldràs anar-hi amb mi quan acabi d’aquí.

Si encara no has acabat amb mi.  

El dia que gairebé em va picar un escorpí

El dia que gairebé em va picar un escorpí era un dia clar, de molta calor, sortint d'un restaurant amb els pares i els cosins. Cada estiu hi anàvem, allà a Segur, l'Anoia, que feien bona teca. Potser no ve el cas, però recordo que aquell dia, precisament, vaig menjar pebrots farcits. Una delícia. De tacte exquisit i gust sublim. El fet és que pels nanos sempre demanaven botifarra amb patates. Així doncs, ara, vist des de lluny i amb prespectiva, m'atreviria a posar la mà al foc que ambdós fets - els pebrots i l'escorpí - estaven d'alguna manera lligats. Inútils de nosaltres, de no saber veure-ho a temps. 

El fet és que el dia que gairebé em va picar un escorpí, anàvem a veure la bassa d'aigua que hi havia una mica més enllà del restaurant. Sempre hi anàvem mentre els pares feien el cafè. Hi tiràvem pedres i tot el que poguéssim tirar-hi. Com més soroll, millor.  Aquell dia, però, quan vaig aixecar la pedra, va aparèixer la bèstia, corredissa com ella sola. Era negra, molt negra. I se'm va enfilar ràpidament per les cames cap a dins dels pantalons. Em vaig quedar quiet com mai, fent veure que jo també era una pedra. 

Aquell dia, el dia que gairebé em va picar un escorpí, el recordo perquè precisament no em va picar. Qui sap com de verinosa era la bèstia. El fet és que per alguna raó va decidir que no valia la pena clavar-me l'agulló. Gairebé el podia sentir, enrient-se del meu pànic quan refeia el camí que havia fet per pujar, pota rere pota clavada a la meva pell. Quan va ser al terra, em vaig quedar quiet uns minuts més mirant com s'allunyava. No sé quan temps va passar fins que vaig sentir la mà del meu germà a l'esquena. "Martí, marxem, que es fa tard". 

Tenerife o el sonet de l'Orchis fusca

Nikolaus Joseph von Jacquin va néixer a Leiden, Holanda, un 16 de febrer de 1727. Va viure durant noranta llargs anys, en els quals va arribar a masteritzar les arts de la medicina, la biologia i la botànica. La nostra història, ara n'estic segur, la va començar a escriure aquest bon home. Leiden n'és la prova definitiva. 

En Niko, com li deien els seus amics, va tenir una vida agitada. Com a bon botànic va recórrer mig món, amb totes les dificultats que això suposava a la seva època. En un dels seus viatges, el 1776, va anar a parar a la nostra estimada Tenerife. Allà els seus ulls entrenats van descobrir una espècie d'Orquídia mai descrita abans. La va anomenar Orchis fusca. 

Ni més ni menys que dos-cents trenta-cinc anys després, Ell va marxar a Leiden a fer el seu primer projecte de recerca lluny de casa. Recordo que el vaig veure a finals d'agost, que sempre baixa, prim com mai l'havia vist abans. Va tornar a classe per encarar el segon semestre amb força. Recordo, també, el murmuri general a classe quan va entrar - tard- vestit amb una americana. El somriure que va dibuixar a la meva cara va delatar dues coses: com el trobava a faltar i com l'estimo. Leiden en va ser la prova definitiva. 

Un any més tard, com a en bon d'en Niko, el destí ens va portar a Tenerife. Era el típic viatge de final de carrera amb barra lliure d'alcohol (re)destil·lat. Tots plegats recordem poques coses d'aquells quatre o cinc dies. Però n'hi ha una que mai oblidaré. Una tarda d'aquelles tontes, ell ens va portar a fer una expedició encomanada pel seu pare per tal de buscar una espècie d'orquídia autòctona que no sabíem ni quina pinta tenia. Durant un parell d'hores vam vagar sense rumb pels camps rocosos de l'illa. Passats com anàvem no la vam trobar tot i que n'estic segur que la vam veure més d'un cop. Però aquell dia vaig aprendre que el camí que fèiem junts era el que valia la pena. Tot i estar lluny els dos sabem que ens dirigim al mateix lloc. 

Que un dia, quan no vingui a compte, seurem a qualsevol restaurant de Gràcia a fer la cervesa. Que el cambrer ens preguntarà si volem que retirin les flors de la taula. Que amablement direm que no. Que les mirarem bé i ens vindrà la imatge al cap d'en Niko dient-nos "Sí, nois. Era l'Orchis fusca. Però havíeu d'anar més lluny".   

El bell nord glaçat

Si viatges pel bell nord glaçat - on el vent bat el cel fronteré - dóna records a una noia d'allà. Ja fa temps que l'havia estimat. Si és quan hi ha tempestes de neu, quan el riu gela i l'estiu se'n va, mira'm si té un jersei prou calent que l'abrigui dels crits que fa el vent. Mira'm si els seus cabells són tan llargs, si fan rius juganers sobre els pits, si els duu com sempre els he recordat. No sé si encara em guarda un record. Jo per ella he pregat molt sovint. Tan de nit en la meva foscor com de dia en la meva claror. 

Però vaja, que si viatges pel bell nord glaçat - on el vent bat el cel fronteré - dóna records a una noia d'allà. Ja fa temps que l'havia estimat. 

Embassa't

Estem darrere l'escenari veient els Manel. Quan han sortit era de dia, però ara ja és de nit. I va i comença aquella cançó i jo tanco els ulls i ens veig cantant-la els dos tombats, despullats, a la platja, amb el vent bufant. I tu, més morena que mai. Molt abans, molt abans de tot això. 

El concert és per flipar-lo, estem els vuit atents. Perquè això de sortir a l'escenari bufats ja fa massa temps que no ho fem. Hi havia massa gana i tot era un fer la mà i en acabar volíem oblidar que havíem tocat. I l'endemà sempre ens deixava aquella sensació mastegable de fracàs. Però això era abans, molt abans, quan les ressaques. Molt abans. 

La veu nasal del Guillem combina perfectament amb la ginesta del parc, que ens assaona en el vent. I quan pugem a l'escenari i el Nasi compta tres, caic en el fet que no és el vent, que el que oloro és la teva pell. Més que abans. Molt més que abans. L'amor creix molt més fort que mai. Amb la distància, més clar que mai, aquest so t'acompanyarà. 

Molt abans d'aquesta cançó ja ens besàvem. Molt abans.

Mília

Si per les albes veieu passar un vaixell tot besant les aigües del mar bressol dels Déus, feu-li senyal, que pugui veure on som i caminar amb nosaltres cap al nord. Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó, no penseu mai que ho hagi perdut tot, que el poble sempre podrà inflar el velam per guanyar onades fetes de por i de sang. Vaixell que plores igual que plora el meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port.

Allà on siguis, fins sempre.

El racó

Un dels records més bonics que tinc de Barcelona és el racó que ella em va ensenyar. Es veu que cada cop que m'hi portava s'hi jugava l'herència, perquè en principi era - i segueix sent - un secret de família. Però érem joves i forts, i res era més important que les estones que vam passar-hi, tot i que només fóssim nens. Només us puc dir que n'estic gairebé segur que ha de ser pels volts de l'Avinguda Gaudí. Sempre seguíem el mateix protocol. Quedàvem al Restaurant La Conca del Carrer Lepant. Fèiem un cacaolat i ens explicàvem com havia anat l'any, perquè només ens vèiem un cop cada d'any (sempre a l'estiu). Llavors em feia tancar els ulls. "Promet-me que no miraràs, és important per mi" em deia sempre a cau d'orella just després de deixar els quatre cèntims de propina. "Promès" (mai, mai vaig mirar). Llavors sortíem a fora, jo ja amb els ulls tancats. Em posava les seves mans als ulls i em feia donar unes quantes voltes per perdre l'orientació. Després començàvem a caminar. Primer pel carrer fins entrar a algun edifici. Portes, i portes, la meva mà sempre a la seva espatlla. Esglaó, esglaó. Juraria que primer baixàvem molt per tornar a pujar. Recordo que fins i tot havíem de passar una mica ajupits per algun fragment del nostre trajecte. Tres, dos, un, obre els ulls. Hem arribat. Dos bancs de pedra tallats al mig d'algun edifici, enfocant directament la Sagrada Família, amagats d'una forma magistral darrere un finestral medieval. El racó. El racó on no passava el temps quan els turistes es retiraven i la immensitat i majestuositat de la Sagrada Família es feien encara més evidents. El racó on cada any era l'últim any que ens vèiem, fins que ho va ser. Fa tants anys que no sabia res d'ella que em va sorprendre (gratament) rebre un email fa uns dies que només deia (i quines paraules!) "que arribi l'Agost". 

Que no arribi mai el dia

Que bonic és quan en un somni es barreja realitat, ficció i voluntat. De fet – potser – els somnis són això. Era una tarda nit d’aquestes d’estiu, després d’un gran xàfec. El sol començava a sortir per oferir-nos aquella llum que ens ofereix una hora abans de pondre’s. El terra, ple de bassals. Recordo que en mirava un des de dalt i veia el meu reflex, sota la silueta inconfusible del Mercat del Born. Carai, que moreno. Carai, el Born. És estrany, però recordo estar pensant en tu. Pensava en com m’agradaria enviar-te un missatge i que tot tornés a ser com abans, quan ens perdíem (per culpa teva) pels carrers estrets i minimalistes d’aquest barri i acabàvem fent una cervesa a qualsevol escala de qualsevol església. A l’acabar el pensament, però, apareixíeu tu i el teu vestit de flors caminant en la direcció contrària, mirant el mòbil. “Ei, què fas aquí?” – et preguntava. Et veia als ulls el dubte que em feia suposar que segurament anaves a veure algun dels teus nous nòvios italians, però no m’ho deies. Començàvem a baixar cap a Plaça Sant Jaume via Princesa i cada minut que passava era un record de tots i cada un dels dies (més aviat nits) que vam caminar junts per aquest carrer. El professor que ens vam creuar aquell dia després de quatre o cinc cerveses, la trencadissa que vam causar aquell dia després de sis o set cerveses i finalment aquell ball al ritme de l’acordió dels primers dies. Tot concentrat. Després, un cop a Plaça Reial, ens tornàvem a colar a aquella casa i pujàvem tres o quatre pisos. T’arrepenjaves a la paret (gairebé caient) i començaves a jugar amb la faldilla. Jo, és clar, tornava a al·lucinar. Els petons se’ns menjaven i recordo – perfectament – com m’agafaves la mà i em deies a l’orella entre sospirs “Tu, només tu”.

Jo, parava. Et mirava els ulls i et deia: “Que no arribi mai el dia que només et vegi en somnis”. 

Manual del valor

Avui tornava cap a casa pel passeig marítim i m'he trobat un bitllet vint dollars al terra. Rebregat com estava podria ben bé haver sigut meu. Ja m'ho deia sempre la meva mare. Quan aprendràs a portar els diners en una cartera? Que no veus que així els acabaràs perdent tots? Però jo encara els porto a la butxaca. Què té de dolent perdre diners? Algú els trobarà i se'ls gastarà mentre li duri la sensació de falsa fortuna que a tots ens envaeix quan trobem un bitllet. Jo m'he parat a la botiga de sushi més propera que he trobat i me'ls he gastat amb la tranquil·litat pasmosa de saber que aquells diners no m'havien costat cap esforç.

Posats de costat, un bitllet de vint dollars aconseguit treballant un parell d'hores en un bar i el bitllet de vint dollars que m'he trobat tenen exactament el mateix valor. A ulls externs cap diferència notòria. Però en realitat, no tenen el mateix valor.
En realitat em serà molt més fàcil gastar-me el bitllet que m'he trobat que el bitllet treballat. 

Vals de la Casa Buida

Plorava la casa. I el sostre plorava. Finestres i portes, la casa plorava. Llàgrimes i llàgrimes quan tu vas deixar-nos. Si veiessis la dutxa consolant la taula...l'aixeta sense aigua i el fred de les mantes. Llàgrimes i llàgrimes, la casa plorava. Se m'han mort les plantes des que vas anar-te'n. I el cactus que quedava està insuportable. Si veiessis la pena de la cafetera...ningú pot calmar-la. S'han fos les bombetes de tanta tristesa. Però potser qui pitjor ho passa són el llit i les teves sabates. Vas deixar-les tirades al fons d'una caixa que també troba a faltar-te. 

Encarar el fracàs

Tinc la fama de ser negatiu i segurament ho sóc. Quan analitzo el per què, arribo a la conclusió que ve a ser un mecanisme de defensa, una protecció de cara el que pugui arribar a passar. Si imaginem el pitjor, tot el que passi serà o bé esperat, o bé millor d'allò esperat. Recordo que quan cantava amb aquella banda de rock famosa la meva frase de motivació abans dels concerts era "el pitjor que ens pot passar és que ens morim". Mai ens vam arribar a morir i - per tant - per dolent i paupèrrim que fos el concert (que al final mai ho era) el resultat sempre era molt millor que morir-se. Sé que hi haurà detractors de la meva teoria, assegurant que aquest estil de vida negativista no és sa, que no et permet gaudir del moment i bla, i bla i bla. Bé. Compro la part que (segurament) em preocupo abans per coses que no m'hauria de preocupar. Però us puc assegurar que si la predicció fatalista es compleix, estic preparat. S'acaba l'ansietat de cop, no hi ha dolor. I puc començar a treballar en un nou pla encara que el dia no sigui clar. 

Ara farà quatre dies vaig tenir - també segurament- una de les entrevistes més importants de la meva vida. Es tractava d'una beca que em cobria els propers quatre anys d'investigació en un grup de la University College of London. L'entrevista no va anar com esperava (falta de preparació, bàsicament) i el resultat, que he sabut avui, va ser el pitjor dels possibles: denegada (per imbècil, però això no m'ho han dit). El fet d'haver-me repetit cent-mil cops durant aquests dies que és el que passaria, i el fet d'haver-ho explicat de forma trivial a les meves amisats, d'alguna forma, m'ha fet estar preparat per encarar aquest petit fracàs. Al cap i a la fi - com deia el molt honorable Churchill - l'èxit no és res més que anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme. 

Sóc del parer que 1) tots els camins porten a Roma i 2) acabem fent el que acabem fent sempre serà el millor que podíem haver fer (vegi's el negativisme positiu, al cap i a la fi). És evident que és molt més fàcil tenir aquest punt de vista quan "les coses van bé" però si no hi van ara, ja hi aniran. Com deien aquells, farem el que podrem. 

I vaja, encara no sé si em donaran la beca o no, només m'estic preparant. 

Caminant sol

Les cases del carrer ja no són tan boniques com eren abans. Faroles i ocellets, paisatges acollidors que es fonen en una era decadent que tu has creat. I sentenciat.  Paraules i debats van embellir allò que junts vàrem trepitjar. Curiosa observació: dos ulls perduts ho veuen diferent que quatre de ben avinguts. En faré una llei. La barrera entre tu i jo crea aquesta distinció i remou tot allò que és estàtic. Nous espais per conquerir; nous perfils a definir; tot d'encants que em portaran al canvi. 

I res, que ara vaig caminant sol on solíem caminar junts.

Casa: algun lloc al món

Sempre se'ns ha imposat agafar-nos-hi fort quan ja tenim més de vint anys (que diuen que és quan comencem a notar que ens fem grans). Jo, jo tracto de mantenir-me jove. I ser jove no és res més que tenir el poder de no saber on pertanys. El petit secret de la vida. Ens fem grans i ens emmirallem en aquells que ens agradaria ser algun dia. Companys, pares, amics. Com més, millor. A classe ens haurien d'ensenyar que la por a marxar, la típica por de llibre a perdre-ho tot és totalment mentida. Lluny, quan creuo l'oceà, allò que és essencial el creua amb mi. L'essencial - allò invisible als ulls - mai serà derrotat pel temps ni per l'espai. És clar que perdem coses, coses supèrflues, amistats que no anaven enlloc, llibres que mai havíem d'haver llegit. La distància l'únic que fa és accelerar un procés que ja era irreversible. Cada racó, cada persona del món té coses per ensenyar-nos. I ara, ara que som joves i res depèn de nosaltres, tenir el poder de no saber on pertanyem hauria de ser un dret. 

Perquè d'aquesta manera pertanyem a tot arreu. Nois i noies, casa: algun lloc al món. 

Coneixement a l'abast

El més bonic de créixer és que els nostres amics creixin també. Per molts i molts motius, però avui en vull parlar d'un de bàsic: el coneixement. Creixem i cada dia ens aporta a tots i a cada un de nosaltres una experiència única, acumulada dins del nostre cervell en forma de coneixement. Creixem i cadascú de nosaltres agafa una via o altra, ja sigui acadèmica, laboral o sentimental. El més bonic de créixer és tenir amics que creixin sent jardiners, polítics i mecànics. Bioinformàtics, supervisors de Planta o enginyers metabòlics. En llenguatege cool en diuen networking, però no cal. És bonic perquè sempre és més senzill aprendre d'un amic que d'algú que tingui 35 anys més que tu. Aprendre, compartir, aprendre. I tot a a l'abast amb un simple: ei, fem un cafè? 

Que els follin!

Ei, hola, mai us heu preguntat per què el món gira? Físics i científics contrastats, sabeu què? M'és igual. La qüestió és que no hauria de girar. La mateixa part hauria de mirar sempre al Sol. L'altra, caure en la més llarga de les nits. Això de canviar cada dotze hores és un mal que ningú ha demanat. Ja en tenim prou en haver de donar voltes - com inútils - al voltant del Sol. Ara cauen les fulles, ara fred, ara creixen les flors, ara calor. Escolti'm. Per què? Ui, sí. Ja visualitzo tots els defensors de les Quatre Estacions de Vivaldi saltant-me al coll i arrancant-me un tros de carn. Que seria avorrit. Que ja va bé canviar. Que m'agrada el fred a l'hivern i la calor a l'estiu. Que m'agrada anar a buscar bolets a la tardor i drogar-me de pol·len a la primavera. Però sabeu per què? Us agrada això perquè mai heu tingut res més. 

Donaria el que fos per un any de prova. Quedar-nos quiets allà on siguem, mirant al Sol. Dir: prou, n'estic fart. Aquí em quedo. Pregunteu-vos ara: quin dia és? És dia 8. Encara que sigui de nit teniu els sants nassos de dir que és dia 8. Doncs bé, en el món que jo us proposo ho podríeu dir sense sentir-vos malament. Un any, un any només, siusplau. De prova. Sempre amb flors, sempre amb mar, sempre amb Sol.  Els núvols ens els podríem saltar, també. Que plogui només els dies en què més d'un cinquanta per cent de la població estigui trista. Que plogui deu minuts intensament, que s'inundin tots els cervells d'amor i que pari de cop. Que torni a sortir el Sol i que tothom surti al carrer per celebrar-ho. La nostra part, l'afortunada. Aixequem murs de tres quilòmetres d'alçada perquè ningú de la part fosca pugui venir. Ells, ells que facin casinos amb llums de neó i es podreixin en la foscor i la tristor més absoluta, em sap greu, haver nascut aquí. Ells, els de l'altra banda? De debò que us importarien? És culpa seva. Que els follin!