Un dels records més bonics que tinc de Barcelona és el racó que ella em va ensenyar. Es veu que cada cop que m'hi portava s'hi jugava l'herència, perquè en principi era - i segueix sent - un secret de família. Però érem joves i forts, i res era més important que les estones que vam passar-hi, tot i que només fóssim nens. Només us puc dir que n'estic gairebé segur que ha de ser pels volts de l'Avinguda Gaudí. Sempre seguíem el mateix protocol. Quedàvem al Restaurant La Conca del Carrer Lepant. Fèiem un cacaolat i ens explicàvem com havia anat l'any, perquè només ens vèiem un cop cada d'any (sempre a l'estiu). Llavors em feia tancar els ulls. "Promet-me que no miraràs, és important per mi" em deia sempre a cau d'orella just després de deixar els quatre cèntims de propina. "Promès" (mai, mai vaig mirar). Llavors sortíem a fora, jo ja amb els ulls tancats. Em posava les seves mans als ulls i em feia donar unes quantes voltes per perdre l'orientació. Després començàvem a caminar. Primer pel carrer fins entrar a algun edifici. Portes, i portes, la meva mà sempre a la seva espatlla. Esglaó, esglaó. Juraria que primer baixàvem molt per tornar a pujar. Recordo que fins i tot havíem de passar una mica ajupits per algun fragment del nostre trajecte. Tres, dos, un, obre els ulls. Hem arribat. Dos bancs de pedra tallats al mig d'algun edifici, enfocant directament la Sagrada Família, amagats d'una forma magistral darrere un finestral medieval. El racó. El racó on no passava el temps quan els turistes es retiraven i la immensitat i majestuositat de la Sagrada Família es feien encara més evidents. El racó on cada any era l'últim any que ens vèiem, fins que ho va ser. Fa tants anys que no sabia res d'ella que em va sorprendre (gratament) rebre un email fa uns dies que només deia (i quines paraules!) "que arribi l'Agost".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada