Ell és el meu saltador professional des de fa uns aproximats sis anys. Si voleu fer-vos una idea vaga de la seva personalitat, arranqueu quatre pàgines de Sallinger, tres de Bukowski i dues de Kafka, barregeu-les a l'atzar i comenceu a llegir el collage des de l'última pàgina.
Corria el setembre del 09' quan els nostres camins es van creuar. I per què enganyar-nos? Va ser el primer Filòsof que vaig conèixer a la Universitat. Baixàvem les escales amb els de Terrassa i se'ns va unir com ho fan els de la Garriga: naturalment. Recordo que -inspirat per ell- jo també em vaig demanar una estrella, davant la perplexitat dels cafès amb llet dels nostres companys. Qui ho hagués dit, llavors, que aquella seria la primera de moltes? La gràcia dels nostres cognoms va voler que fóssim companys de laboratori del primer a l'últim dia de la carrera, i sempre de remolc (com totes les coses maques de la vida).
Corria el setembre del 09' quan els nostres camins es van creuar. I per què enganyar-nos? Va ser el primer Filòsof que vaig conèixer a la Universitat. Baixàvem les escales amb els de Terrassa i se'ns va unir com ho fan els de la Garriga: naturalment. Recordo que -inspirat per ell- jo també em vaig demanar una estrella, davant la perplexitat dels cafès amb llet dels nostres companys. Qui ho hagués dit, llavors, que aquella seria la primera de moltes? La gràcia dels nostres cognoms va voler que fóssim companys de laboratori del primer a l'últim dia de la carrera, i sempre de remolc (com totes les coses maques de la vida).
Tot i que la nostra relació hagi estat sempre com un passeig tranquil de Matadepera fins la Mola, la seva cançó de Manel és el Gran Salt, bàsicament per la por que professa a caminar sobre el terreny emocional. Sent un grimpador professional com és, són poques les vegades que un el pot veure tocant de peus a terra, tot i que sempre hi caigui amb els peus plans. Mentre un el veu allà dalt, saltant d'una forma estranya, envoltat de fum dens i blanc (i a més de tres pams), es pot arribar a preguntar si dins d'aquell cos tan ben proporcionat hi ha cap rastre d'emoció humana. Quan un s'hi apropa encara més, i el mira des d'abaix, s'ho pot arribar a preguntar un altre cop, i encara més seriosament.
La resposta, però, sempre havia estat breu, certa i clara. I me'n penedeixo de no haver-la trobat fins l'última nit que el vaig veure aquest gener, allà a la Plaça Sant Felip Neri. Aquest cop, potser per la màgia de l'església, en comptes de mirar-me'l des de baix com tots els altres cops, vaig decidir anar-lo a buscar a les altures, on ens vam abraçar com mai ho havíem fet abans.
El nostre Gran Salt; aquell breu lapse de temps en què, sobre la plaça, el nostre amor va vèncer per sempre més tota força de gravetat.
La resposta, però, sempre havia estat breu, certa i clara. I me'n penedeixo de no haver-la trobat fins l'última nit que el vaig veure aquest gener, allà a la Plaça Sant Felip Neri. Aquest cop, potser per la màgia de l'església, en comptes de mirar-me'l des de baix com tots els altres cops, vaig decidir anar-lo a buscar a les altures, on ens vam abraçar com mai ho havíem fet abans.
El nostre Gran Salt; aquell breu lapse de temps en què, sobre la plaça, el nostre amor va vèncer per sempre més tota força de gravetat.
