Un, dos, un, dos, tres, quà. Quina manera millor de començar una cançó? Molts de vosaltres hi posareu la veu d'en Guillem. Jo hi poso la veu de la Pau. La pau que un sent sortint de sota terra, quan el metro passa a ser ferrocarril, o la pau que un sent tot prenent-se un cafè davant la Mesquita de Santa Sofia. Santa? No ho sé, la veritat.
Diuen que les cançons ens agraden o ens deixen d'agradar segons el que haguem viscut amb elles. Recordo que un dia, ell i jo, baixàvem de l'Autònoma. Era nit grossa, tocàvem amb Sense sal a l'auditori i s'hi esperava -ni més ni menys - que la presència de'n Laporta. Però el més important (no sé si ho recordarà) era que vam entrar en un ritual d'escoltar re-pe-ti-ti-dament una cançó. Excuses, de Morning Benders. Aquesta tècnica tan odiada per uns, és de les que m'estimo més del món. Me la va ensenyar el gran mestre Aguado a Itàlia, on en un tourmalet pel nord del país vam escoltar Nel blu dipinto di blu (Volaré) uns tres mil cops. Resultat? Que avui dia, quan ja fa vuit anys d'aquell viatge, tothom qui hi va ser se'n recorda al sonar la tornada. Però això no ve al cas.
El fet és que Ell sempre ha sigut molt de crear un llenguatge propi que tothom - inconscientment i gràcies a un profund treball - acaba adaptant. Recordo, que aquells dies començava a parlar de Gelea Reial, per tal de referir-se a les mosses que ens feien ballar el cap. Buscan-t'ho a la viquipèdia (escrit en català per molestar) vaig trobar que era una substància amb gust aspre i àcid, com moltes persones. Però ell ho relacionava amb la crème de la crème perquè és l'aliment per excel·lència de l'abella reina.
La cançó dels Morning, també per aquell llavors, m'agradava per la música. Però avui ha sonat a la ràdio de casualitat i no he pogut evitar un somriure al sentir "We'll still be best friends when all turns to dust". Hi ha amics que són gelea. Però només aquells que hi són sempre poden tastar la reial.
