Solc emocionar-me quan tallo pollastre congelat

I avui una classe magistral de cuina que ens ofereix el nostre estimat JE i la seva productora audiovisual el Cuco, liderada per Arp, més coneguda com la dona polifacètica.

El tio està enamoradíssim d'aquesta màquina de vapor de Lékué (www.lekue.cat) i ens presenta una recepta increïblement increïble. Moltes són les veus al pis que asseguren que en JE hauria de començar a cuinar de forma tradicional però sent sincers encara no ha obert ni un fogó.

Senyores i senyors, gaudeixin.

Ignasi Cabanes o el monstre del paper de vàter

És fàcil adonar-se de les coses que trobes a faltar a partir dels petits detalls. Quan jo vivia a casa mai trobava paper de vàter al pis de dalt. I ara sé que no era culpa meva. 

No em vull allargar gaire més. Agafa’t fort i segueix inventant. 

Joan Martí

L'evolució de les espècies

A ningú se li escapa que l'ésser humà està canviant el seu entorn d'una forma animal, adaptant-lo a ell d'una forma antropocèntrica. Anys i anys d'evolució i selecció natural han creat una espècie que avui dia basa la seva evolució en l'evolució del seu entorn i de les seves eines i no en la seva capacitat de sobreviure i reproduir-se. Els avions, els coets especials, el 4G, la reproducció assistida i les micropipetes. 

De tots els invents invetats ahir en vaig veure un amb uns ulls que no havia mai. La forquilla. Aquell estri tan simple però a la vegada tan eficient que des de fa segles separa el salvatgisme de la civilització i els animals dels humans. Aquelles imatges tan tendres de l'home que va créixer entre ximpanzés itentant aprendre a menjar amb uns estris altament estranys per ell.
Doncs bé, ahir em vaig trobar a mi mateix assegut en una taula llarga amb uns quants europeus i uns quants indis amfitrions. Van cuinar el que ells anomenen menjar per nens en el sentit que no picava gaire. I de cultura en cultura ens van ensenyar a menjar amb un estri tan simple però a la vegada tan eficient que des de fa segles separa el salvatgisme de la civilització i els animals dels humans.
Vam aprendre a fer servir un estri altament estrany per nosaltres: les mans. 

Joan Enric

És així com m'agrada a mi

Si l'altre dia parlàvem de com la música relliga lligams, avui us volem parlar de com les casualitats fan pensar que tot està per fer i tot és possible. Resulta que el mestre JE es va apuntar a una activitat gratuïta del barri que curiosament es fa just al seu bloc de pisos: El Rooftop cinema 9, que vindria a ser un cinema al terrat. Avui ha sigut la primera sessió, el primer dimecres dels que vindran. I el destí ha volgut que la primera projecció fos The Hunt, l'última pel·lícula que en JE va veure amb els seus antics i estimats companys d'Universitat, quan anaven a fer-se els hipsters al cinema Verdi. 

I així ha passat la diada. Com si passat i futur es donéssin la mà en una cadena que servirà per acabar amb totes les cadenes. Com si des de dalt del terrat pogués veure el campanar veí. 

La música corprèn llunyanies

És curiós com la música transporta a llocs i moments passats. Aquest dissabte mentre treballava en JE va tenir una experiència d'aquestes extraportuàries. Resulta que al restaurant-pub on va treballar el dissabte necessitaven un mòbil amb música perquè se'ls havia espatllat internet. I resulta que ningú en tenia - o ningú s'atrevia a deixar-lo. El final de la història ja el podeu deduir vosaltres mateixos. 

El tio es va passar la tarda treballant entre Manel, Beirut i aquells tal Sense sal. És curiós com la música significa molt o poc per nosaltres segons les vivències que haguem tingut amb ella. Se li va fer estrany - però bonic alhora - que els suecs ni s'immutessin quan sonaven les primeres notes d'"A veure què en fem", que no recordessin aquell concert pseudoFIB al Poble Espanyol. Se li va fer estrany, també, que no es posessin una mica melancòlics quan sonava "Ja era fort" i pensessin - una mica - en els Arcs de Triomf de les seves respectives ciutats. O què dir-ne dels salts de "Benvolgut" o de "Fases", aquella cançó que gairebé va arribar a odiar i que el passat dissabte el va transportar de nou a un altre planeta. 

Però així com la matèria té l'antimatèria i en Sherlock Holmes té en James Moriarty, en JE m'ha dit que destaqui una cançó que també va sonar. Aquella que parla de perfums preferits per olorar cada dia. Aquella que diu que no ens necessitem però ens tenim.  

La platja d'Uppsala

Esperant-esperant per no fer-nos pesats ens ha passat una setmana volant. Podria ser ben bé una d'aquelles frases que ens feien escriure a primària per diferenciar pesat de passat però no ho és. Comencem. La notícia del dia és que en Joan Enric comença a agafar el ritme. Aquest cap de setmana ha fet una excursioneta en bicicleta amb els seus mil amics perfectes a la platja d'Uppsala. S'hi va banyar i tot (segons fonts alienes a l'organització). Us deixo una foto que va fer amb la seva super Reflex 120349asdf. Pels qui no el conegueu, ell no hi surt. Bàsicament perquè estava fent la foto. I perquè no li agraden gaire les fotos. 

Avui us volem entussiasmar amb una classe de comportament suec. En JE em comenta que ja comença a entendre el significat de la frase "fer-se el suec". En fi, que són més freds i tancats que els búnkers comunistes de la Sibèria Oriental. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples: els companys de pis suecs. Es veu que n'hi ha un que encara no ha obert la boca: cuina amb cascos i ràpidament es tanca a l'habitació a menjar. Coses del Sol, suposem. 

Això sí, l'educació i el bon fer - en general - del país queden bastant lluny de la nostra estimada Espanya sòrdida. Dos exemples simples però esclarificadors:

1) Tot content va enfilar el carrer per anar a pagar el lloguer del mes d'agost. Va entrar al banc X i li van comentar que per fer la transferència era millor anar al banc Y (la competència, vaja) perquè era 100 corones més barat. Bé. Guai. 

2) Tot cofoi va intentar comprar-se unes manuelles al mercat de segona mà. En volia dues i en una marcava 30 kr. Es va voler fer el xulo i va demanar si podia comprar-ne dues per 50, en comptes de 60. Després d'una ràpida conversa entre els venedors en suec li van comentar- amablement - que el nostre estimat amic estava regatejant a l'alça ja que 30 kr era el preu d'ambdues. 

Aprofitant l'ocasió - m'ha dit que no ho publiqui però ho publicaré igualment - he d'anunciar que al mercat també va comprar una planxa i una camisa blanca per anar a treballar de super cambrer. Sense provocar cap esglai al cor de la seva mare m'agradaria comentar-vos que la camisa, en aquests moments, ja deu ser a l'abocador municipal. 

Els crits importants es solen fer sense roba

Els dies passen ràpid a ca l'Enric. Suposo que com que tot és nou i aquestes coses doncs encara no s'avorreix. Vaja, encara no té temps per avorrir-se. Moltes activitats amunt i avall i una mica de festa de benvinguda avall i amunt. Diu que va conèixer un grup en un antro històric que tocaven quelcom similar a ska balcànic amb tocs de punk rus. Suposo que us en podeu fer una petita idea. Si els voleu escoltar - des d'aquí patrocinem grups així hiper reivindicatius - doncs ho podeu fer aquí. Curiosament tenen la mateixa tipografia que Txarango. Coses de l'edat. 

Avui era el dia reservat per parlar d'amor, d'un amor increïble que creix al cor del nostre amic JE però els plans han canviat i serà una mica més endavant. De moment només avançarem que vesteix totalment de vermell i que el seu cos conté bastanta silicona. Tranquila, iaia. 

El que farem avui - per mutu acord entre en JE i jo - és ensenyar-vos una cosa curiosa del barri on viu el nostre estimat amic. Per començar us ensenyaré la vista que té el paio des de l'habitació (bàsicament degut que hem rebut força crítiques dixaraxeres amb el lema "volem veure fotos"). 

 Aquí ho teniu, tot i que suposo que ja hi heu fet un cop de vista abans, que ja ens coneixem. Com segurament haureu apreciat és un bosc on hi habiten - entre d'altres - gats salvatjament salvatges i tendres esquirols saltarins. Guardeu bé aquesta imatge al vostre cap perquè l'hivern s'acosta. 

Un cop introduïda la vista de la finestra ja podem passar a la curiositat del barri. Ell viu a Flogsta (pronunciat Flugsta) i resulta que allà cada dia a les 10 de la nit els estudiants que habiten la contrada (100% del barri) obren la finestra i criden durant 4-5 minuts alliberant tota l'energia i tota la tensió acumulada degut els llargs períodes d'estudi en que són violentment sotmesos. És una cosa realment sorprenent i estranya, però vaja, ningú sap ben bé d'on prové. Avui com a regal per la gent a qui li agraden els documentals el nostre amic s'ha gravat a si mateix cridant com un animal. Ja sabeu què diuen dels crits importants. Gaudiu-ne tant com ell ha gaudit creant aquesta obra d'art. 

Uppsala o els camps de mató

La veritat és que el vostre amic Joan Enric em treu de polleguera. Resulta que a la rebuda del màster li van donar una targeta SIM sueca pel mòbil i - tot il·lusionat - la va voler provar. Després va voler tornar a la seva estimada pepephone (molt recomanable, diu: www.pepephone.com) i es va adonar, així com és ell, que no sabia pas el PIN. I sense internet, ni mòbil ni res per l'estil es veu que s'ha tancat a una cova durant uns quants dies. No volia parlar ni res, però ara crec que ja està bé. 

El primer que ha fet en llegir el meu anterior post és criticar l'elevat nombre de repeticions - segons ell - de la frase "Es veu que". Jo no trobo que sigui tan exagerat, però miraré de buscar sinònims, ho prometo. 

En fi, es veu que el tio ja s'ha comprat una bici d'aquestes mig podrides de segona mà, ja s'ha perdut intentant tornar a casa i totes aquestes coses tan típiques que no interessen a ningú i que per tant no explicarem. El que sí que m'ha dit que us expliqui avui, bons germans, és una cosa ben curiosa que té aquesta Universitat. Les anomenades nations. Per entendre'ns vénen a ser les Gryffindor, Slytherin, Ravenclaw i Hufflelpuff. Però en aquest cas són 13 i no hi ha barret que tria. La història es remunta uns 300 anys enrere, on estudiants de tota Suècia anaven a estudiar a Uppsala degut a la seva ENORME reputació. Les nations no eren res més que associacions d'estudiants de cada zona de Suècia. Avui dia ja han perdut l'origen i tot estudiant d'Uppsala s'hi pot apuntar, però mantenen el nom. Des de Göteborg fins a Västmanlands-Dala. Hi ha competicions entre aquestes i cada una organitza diferents activitats, a la vegada que gestionen els seus bars i restaurants (exclusius per estudiants i molt més barats). Doncs bé, el nostre mestre s'ha apuntat a la Kalmar nation. Més que res perquè era la més fàcil de pronunciar. I també perquè és on s'estila una música del seu estil. Ja us aniré informant del quidditch i tal. 

Diu que ara plou. I que algun dia hi heu d'anar, que l'aviseu amb temps, però que té llits de sobres. 

Vaig a dormir, vaig a cagar

En Joan Enric m'ha comentat que us informi a tots que va arribar bé a la seva nova llar. Diu que des de fora sembla absolutament soviètica i antisueca, però creu que viurà bé a la seva suite. També m'ha comentat que no vol que això es converteixi en un "vaig a dormir, vaig a cagar" i que, per tant, de totes les coses que m'expliqui, només publiqui el que realment pugui interessar a qualsevol persona que no el conegui.

Es veu que Uppsala és de les poques ciutats al món on funcionen els típics botonets de peatons perquè els semàfors d'aquests es posin verds. Parla de 2-3 segons (però potser exagera). 

En Joan Enric m'ha fet arribar també un full sencer parlant del sol i aquestes coses que ja sabeu que tant li agraden. El citaré directament perquè les iaies estiguin contentes: "El Sol d'agost d'Uppsala és com el de març a Catalunya. Aquell Sol i aquella llum que entra per la finestra i escalfa lleugerament un tros de cama mentre hom està estirat al sofà". Déu ni do quin flipat. 

Per altra banda es veu que avui ha sigut la benvinguda oficial de la Universitat cap als estudiants internacionals. Entre valsets tocats per l'Orquestra de la Universitat i cançonetes populars cantades per la Coral d'Estudiants el rector ha deixat anar una frase que ha penetrat profundament el cervell del nostre amic. Potser perquè creu que moltes de les institucions públiques, Universitats i històries del nostre país funcionarien molt millor seguint aquesta simple filosofia: "We exist for you". 

Pròleg

Sorteig de sis de tarda a Viladecavalls. Expectació. Tres papers dins d'un got de vidre d'aquells de llet. A cada paper, un nom. Roc. Andreu. Joan Enric. La indecisió de la meva família a l'hora de triar-me el nom segurament ha estat elemental a l'hora de forjar el meu caràcter. A vegades em pregunto què hauria canviat en el còmput de la meva vida si m'hagués dit Andreu o Roc. Però l'atzar va triar. O el destí, clar.

La veritat és que sempre m'ha costat escollir. De petit els drames més importants que he viscut sempre han estat relacionats amb decisions. Anar a comprar o quedar-me amb la iaia. La pilota del Barça o la samarreta del Barça. A vegades em pregunto - també - com m'hagués canviat la vida si en comptes d'haver jugat amb la meva pilota del Barça a la Plaça de la Biblioteca hagués jugat amb la pilota d'algun altre nen. I vestit del Barça. Suposo que el valor del present és aquest, que cada decisió, per petita que sigui, acaba marcant-te el futur.

Considero que em vaig fer gran el dia que vaig decidir marxar a Suècia deixant tots els lligams d'aquí. La veritat és que en aquell moment em vaig adonar que mai abans havia escollit res amb tanta seguretat. No sé com, ni perquè, però ho tinc clar. De fet, potser ho tinc clar perquè no hi he pensat gaire. I és que si em poso a pensar se'm regira una mica l'estómac. D'acord, no ho tinc clar del tot. És cert, me'n vaig dos anys, de moment. I és cert, vindré cada mig any. Però ja sabem tots què passa quan les vides s'allunyen. Marxo i deixo aquí un conjunt de persones i activitats que em sap molt greu deixar. Però com que pel pròleg m'han deixat només 1000 caràcters em centraré en unes persones que ho han donat absolutament tot per mi i que crec que es mereixen aquest espai vital. El que més greu em sap de marxar aquest temps és la impossibilitat de no poder compartir la vellesa dels meus avis. L'Antonieta. La Maria. L'Ignasi. I el record d'en Martí. No és la meva intenció que ells llegeixin això, tot i que sé que ho acabaran llegint. Ja els ho he dit. És senzillament una forma més de donar-los les gràcies. És senzillament una forma més de donar-vos les gràcies. Gràcies -sobretot- per animar-me sempre a fer el que em vingués de gust fer.

En Martí, un amic de la Universitat, m'ha promès que us explicarà les meves peripècies en aquell país tan suec. Serà en tercera persona, clar, però intentaré explicar-li tots els detalls. Fins i tot intentaré que ho escrigui tot tal com jo solc escriure. Però no el jutgeu, fa el que pot.

Se m'acaben les paraules. Des de direcció m'han recomanat que acabi el pròleg i doni pas a en Martí amb una frase d'alguna cançó que signifiqui alguna cosa per mi. Des del primer moment l'he tinguda clara. Més lluny. Hem d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen. 

Joan Enric