Atletes (I): Desapareixiem lentament

Recordo que era una tarda de finals d’estiu (aquella llum) fent el viatge de l’Escala a Sant Pere Pescador amb el meu vell cotxe gris. Les finestres obertes de bat a bat – fent d’aire condicionat – després d’un dia de molta calor. Tanta, tanta calor que em vaig cremar el braç amb la porta quan vam entrar al cotxe. Vam parar un moment a comprar anxoves per la meva àvia, però segurament això no ve al cas. El fet és que buscàvem alguna cosa per escoltar al cotxe mentre sonava una cançó horrible a la ràdio. I – gràcies a Déu – a Rac105 van posar "Desapareixiem lentament". I cony, en aquell moment vaig pensar que feia molt temps que no veia els meus amics de sempre. Però vaja, no és que em queixi dels nous amics; de fet és com si tambe els hagués conegut de sempre.

Recordo també que abans de creuar l’oceà et vaig escriure una cançó darrere una revista de Decoració que hi havia per casa teva, perquè en aquell moment no teníem cap foli a la vora. Em preguntava com hagués estat tot si ens haguéssim quedat al mateix lloc. Mai t’ho vaig dir, ni tan sols el dia que et vaig enviar una postal amagant el fet que te la vaig escriure mentre m’amagava en una Spanish Party on sonava una cançó horrible del Canto del Loco. Però – gràcies a Déu – un català va colar Desapareixiem lentament a l’ipod. I cony, vaig tornar veure'm pensant que feia molt temps que no veia els meus amics de sempre. Però vaja, tampoc es que ara em queixi dels meus nous amics; de fet és com si alguns d ells els hagués conegut des de sempre.

El fet és que com sempre que escolto Desapareixiem lentament, em pregunto si (potser) ja ha arribat el dia en què he escoltat totes les cançons que significaran alguna cosa per mi. Acte següent, em pregunto també si ja ha arribat el dia en què ja he conegut, tambe, totes les persones que significaran alguna cosa per mi. I vaja, després somnio amb tots els llocs on ens solíem quedar a dormir. Berga, L’Escala, Barcelona, Viladecavalls. M’agrada com sonen. I em pregunto si encara voldràs anar-hi amb mi quan acabi d’aquí.

Si encara no has acabat amb mi.  

El dia que gairebé em va picar un escorpí

El dia que gairebé em va picar un escorpí era un dia clar, de molta calor, sortint d'un restaurant amb els pares i els cosins. Cada estiu hi anàvem, allà a Segur, l'Anoia, que feien bona teca. Potser no ve el cas, però recordo que aquell dia, precisament, vaig menjar pebrots farcits. Una delícia. De tacte exquisit i gust sublim. El fet és que pels nanos sempre demanaven botifarra amb patates. Així doncs, ara, vist des de lluny i amb prespectiva, m'atreviria a posar la mà al foc que ambdós fets - els pebrots i l'escorpí - estaven d'alguna manera lligats. Inútils de nosaltres, de no saber veure-ho a temps. 

El fet és que el dia que gairebé em va picar un escorpí, anàvem a veure la bassa d'aigua que hi havia una mica més enllà del restaurant. Sempre hi anàvem mentre els pares feien el cafè. Hi tiràvem pedres i tot el que poguéssim tirar-hi. Com més soroll, millor.  Aquell dia, però, quan vaig aixecar la pedra, va aparèixer la bèstia, corredissa com ella sola. Era negra, molt negra. I se'm va enfilar ràpidament per les cames cap a dins dels pantalons. Em vaig quedar quiet com mai, fent veure que jo també era una pedra. 

Aquell dia, el dia que gairebé em va picar un escorpí, el recordo perquè precisament no em va picar. Qui sap com de verinosa era la bèstia. El fet és que per alguna raó va decidir que no valia la pena clavar-me l'agulló. Gairebé el podia sentir, enrient-se del meu pànic quan refeia el camí que havia fet per pujar, pota rere pota clavada a la meva pell. Quan va ser al terra, em vaig quedar quiet uns minuts més mirant com s'allunyava. No sé quan temps va passar fins que vaig sentir la mà del meu germà a l'esquena. "Martí, marxem, que es fa tard". 

Tenerife o el sonet de l'Orchis fusca

Nikolaus Joseph von Jacquin va néixer a Leiden, Holanda, un 16 de febrer de 1727. Va viure durant noranta llargs anys, en els quals va arribar a masteritzar les arts de la medicina, la biologia i la botànica. La nostra història, ara n'estic segur, la va començar a escriure aquest bon home. Leiden n'és la prova definitiva. 

En Niko, com li deien els seus amics, va tenir una vida agitada. Com a bon botànic va recórrer mig món, amb totes les dificultats que això suposava a la seva època. En un dels seus viatges, el 1776, va anar a parar a la nostra estimada Tenerife. Allà els seus ulls entrenats van descobrir una espècie d'Orquídia mai descrita abans. La va anomenar Orchis fusca. 

Ni més ni menys que dos-cents trenta-cinc anys després, Ell va marxar a Leiden a fer el seu primer projecte de recerca lluny de casa. Recordo que el vaig veure a finals d'agost, que sempre baixa, prim com mai l'havia vist abans. Va tornar a classe per encarar el segon semestre amb força. Recordo, també, el murmuri general a classe quan va entrar - tard- vestit amb una americana. El somriure que va dibuixar a la meva cara va delatar dues coses: com el trobava a faltar i com l'estimo. Leiden en va ser la prova definitiva. 

Un any més tard, com a en bon d'en Niko, el destí ens va portar a Tenerife. Era el típic viatge de final de carrera amb barra lliure d'alcohol (re)destil·lat. Tots plegats recordem poques coses d'aquells quatre o cinc dies. Però n'hi ha una que mai oblidaré. Una tarda d'aquelles tontes, ell ens va portar a fer una expedició encomanada pel seu pare per tal de buscar una espècie d'orquídia autòctona que no sabíem ni quina pinta tenia. Durant un parell d'hores vam vagar sense rumb pels camps rocosos de l'illa. Passats com anàvem no la vam trobar tot i que n'estic segur que la vam veure més d'un cop. Però aquell dia vaig aprendre que el camí que fèiem junts era el que valia la pena. Tot i estar lluny els dos sabem que ens dirigim al mateix lloc. 

Que un dia, quan no vingui a compte, seurem a qualsevol restaurant de Gràcia a fer la cervesa. Que el cambrer ens preguntarà si volem que retirin les flors de la taula. Que amablement direm que no. Que les mirarem bé i ens vindrà la imatge al cap d'en Niko dient-nos "Sí, nois. Era l'Orchis fusca. Però havíeu d'anar més lluny".