Sorteig de sis de tarda a Viladecavalls. Expectació. Tres papers dins d'un got de vidre d'aquells de llet. A cada paper, un nom. Roc. Andreu. Joan Enric. La indecisió de la meva família a l'hora de triar-me el nom segurament ha estat elemental a l'hora de forjar el meu caràcter. A vegades em pregunto què hauria canviat en el còmput de la meva vida si m'hagués dit Andreu o Roc. Però l'atzar va triar. O el destí, clar.
La veritat és que sempre m'ha costat escollir. De petit els drames més importants que he viscut sempre han estat relacionats amb decisions. Anar a comprar o quedar-me amb la iaia. La pilota del Barça o la samarreta del Barça. A vegades em pregunto - també - com m'hagués canviat la vida si en comptes d'haver jugat amb la meva pilota del Barça a la Plaça de la Biblioteca hagués jugat amb la pilota d'algun altre nen. I vestit del Barça. Suposo que el valor del present és aquest, que cada decisió, per petita que sigui, acaba marcant-te el futur.
Considero que em vaig fer gran el dia que vaig decidir marxar a Suècia deixant tots els lligams d'aquí. La veritat és que en aquell moment em vaig adonar que mai abans havia escollit res amb tanta seguretat. No sé com, ni perquè, però ho tinc clar. De fet, potser ho tinc clar perquè no hi he pensat gaire. I és que si em poso a pensar se'm regira una mica l'estómac. D'acord, no ho tinc clar del tot. És cert, me'n vaig dos anys, de moment. I és cert, vindré cada mig any. Però ja sabem tots què passa quan les vides s'allunyen. Marxo i deixo aquí un conjunt de persones i activitats que em sap molt greu deixar. Però com que pel pròleg m'han deixat només 1000 caràcters em centraré en unes persones que ho han donat absolutament tot per mi i que crec que es mereixen aquest espai vital. El que més greu em sap de marxar aquest temps és la impossibilitat de no poder compartir la vellesa dels meus avis. L'Antonieta. La Maria. L'Ignasi. I el record d'en Martí. No és la meva intenció que ells llegeixin això, tot i que sé que ho acabaran llegint. Ja els ho he dit. És senzillament una forma més de donar-los les gràcies. És senzillament una forma més de donar-vos les gràcies. Gràcies -sobretot- per animar-me sempre a fer el que em vingués de gust fer.
En Martí, un amic de la Universitat, m'ha promès que us explicarà les meves peripècies en aquell país tan suec. Serà en tercera persona, clar, però intentaré explicar-li tots els detalls. Fins i tot intentaré que ho escrigui tot tal com jo solc escriure. Però no el jutgeu, fa el que pot.
Se m'acaben les paraules. Des de direcció m'han recomanat que acabi el pròleg i doni pas a en Martí amb una frase d'alguna cançó que signifiqui alguna cosa per mi. Des del primer moment l'he tinguda clara. Més lluny. Hem d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen.
Joan Enric
