El món al teu abast

Aquesta nit de desembre no es mereix aquesta desídia que t'ha mossegat el coll i t'ha fet una ferida de les grans, just abans de tornar a casa. I ara, ara no hi ha res que pari el Vals de les Llàgrimes. En cauen tantes - però tantes - que el teu balcó ja no t'aguanta i es pregunta què se n'ha fet de la dignitat humana. I et vol dir, però no sap com dir-t'ho, que no n'hi ha per tant. 

I mentrestant, lluny, anem cremant la joventut. Tan ràpid que la sang ja no ens bull tant. I les pedres que tiràvem als cotxes des de dalt de qualsevol arbre ara ens cauen al damunt mentre passem el Sant Joan asseguts a qualsevol platja, mirant a l'horitzó. I són els nostres errors que se'n van de marxa a qualsevol Xiringuito. 

I els records. Ai, els records. Els records que compartim ara ja no sabem si els hem perdut remullats en els llençols, ja batejats per un altre cos que a hores d'ara es desfà per estar amb tu. I, i tant que ho sé. Sé que hi ha nits que l'amargor t'embolica i et penetra i t'inunda d'ansietat, i et deixa el teu cos com una puta pedra. Igual que a mi. Però ei, mentrestant, el món al nostre voltant segueix girant. 

Són tants moments d'inanició, de fam, que la vida ara mateix sembla un tràfic d'ocasions (perdudes), contradiccions, frivolitats i - com sempre - intermitències. Sé que tot plegat no és gaire, però tampoc ho podem fer millor. Dins dels óssos tots tenim el nostre jo de sis mesos dormint amb bolquers que s'acollona i es bloqueja quan es queda sol i lluita contra el món i plora i s'ofega entre mocs. 

Penso en tu constantment i la tendresa m'esborrona. El teu nom m'escalfa el cor, ben endins. M'han dit que tot et va com una seda. Cuida't molt, cuida'm més i cuida a tota i cadascuna de la gent que se't creui. Els ingrats i els fills de puta es moriran tots de seguida. 

I ja ho veuràs: el món és al teu abast. 

La bellesa dels Westerns

Mai ho hagués dit, però al Far West he descobert que sóc un fan dels Westerns. Pels meus amics arquitectes i polítics, un Western Blot és una tècnica molecular que ens permet detectar la presència d'una determinada proteïna en una mostra. Poques tècniques moleculars ofereixen una combinació d'esdeveniments tan precisos i elementals per la ciència. I aquest fet combinat amb la durada del procés el fan tan rodó que he decidit explicar com em delecto cada cop que dubto d'en Clint Eastwood mirant el Gran Canyon del Colorado. 

Així doncs començo el procés ben d'hora al matí, quan encara no hi ha ningú al laboratori i es respira una calma d'església. Vaig al congelador de -80ºC on hi tinc les meves mostres perfectament ordenades i etiquetades. Les trec i les summergeixo en peces de gel contentes de no haver acabat el cicle al fons d'un got de Mojito. Bullo les mostres durant cinc minuts a 96ºC i les carrego directament al gel que em servirà per separar les proteïnes durant unes tres hores. Durant l'espera vaig a buscar un cafè amb llet i gel al bar del Salk i penso en com enyoro els meus amics de la Universitat davant les portes de l'infern del Bar de Biociències. 

Quan la proteïna més petita ha arribat al final del gel arriba un dels meus passos preferits: transferir les proteïnes des del gel a una membrana que em permetrà seguir amb l'experiment. M'agrada especialment perquè al meu laboratori no tenim esponges, necessàries per l'operació. Sempre les vaig a demanar al laboratori del pis de dalt on la Senyora Simpatia (tonta i rosseta) em rep sempre amb un somriure i em pregunta "Here again?". Després obre el calaix on guarden les esponges i me'n dóna dues, abans d'acomiadar-me amb un amor comparable al de les meves àvies posant-me colònia abans d'anar a col·legi. 

Amb sincronia i a màxima velocitat transfereixo les proteïnes a la membrana usant tot d'aparells moderns que han esperat molt per rebre el seu nom. I després, ai després. Després he de bloquejar tots els punts de la membrana que han quedat lliures. La forma més fàcil de fer-ho és fent servir llet en pols dissolta, que em porta un altre cop records de quan encara tolerava la lactosa. El got blanc i fred al costat del llit per créixer sa i fort. I clink, tancar el llum i somniar en el Far de Ses Salines. 

Per acabar, summergeixo la membrana en una solució que conté anticossos específics per la meva proteïna. La rento com un pare renta els seus fills. La banyo de nou en una solució amb un anticòs específic pel primer anticòs i la torno a rentar, aquerst cop com una mare renta els seus fills. Preparada. Afegeixo una solució que em permetrà detectar la presència de l'anticòs a la màquina de raigs X, de la qual en sóc un fan perquè em dóna el punt de dramatisme necessari perquè la ciència no sigui avorrida. La qüestió és que aquest últim procés s'ha de fer en una cambra totalment fosca perquè el mètode que fem servir és sensible a la llum. El punt culminant és introduir la mostra dins la màquina. La màquina la reté dos minuts i hom es sent com un pare esperant a fora de l'habitació el seu primer fill. 

Si tot ha anat bé, veuré unes marques quan surti de l'habitació fosca. I la investigació valdrà la pena. 

Si tot ha anat malament, no veuré res quan surti de l'habitació fosca. I la investigació valdrà encara més la pena. 

El vell i la mar

Recordo perfectament quan el meu avi me'l va posar a les mans. Un dels meus primers llibres. Cap als 10 o 11 anys. Era de color taronja i feia olor a llibre vell. Molt vell. Amb les típiques pàgines groguenques pel pas del temps. I  aquella olor. Evidentment no en tenia ni idea de qui era Hemingway. De fet, fins fa res, no he sabut que ell n'era l'autor. El llibre va quedar guardat en un racó de la meva memòria sense que jo en fos conscient. Tinc imatges tan clares de tot el que va passar al pescador que a vegades em pregunto si realment no ho vaig viure jo mateix, amagat darrere uns bidons, en aquell vaixell tan i tan vell. La decepció inicial. Els dies perseguint la bèstia. La captura. I sobretot, sobretot tinc clavada la imatge de quan vam arribar al port amb aquell esquelet monstruós. La tristor del vell. I la cara de tot el poble mirant-nos amb una barreja d'admiració i pena. Durant tots aquests anys no m'ho he pogut treure del cap.
I suposo que és això el que fa dels llibres grans llibres i dels autors grans autors.  

El temps és una goma

Recordo perfectament el dia en què la meva ex-banda de rock va declinar una de les frases per una lletra que havia fet. Protocols. Em permetran que els ho expliqui. La cançó - com molts de vostès ja saben - acaba amb la frase lapidària:

"Les vides no s'allunyen quan s'han de separar, 

és amb el temps que passa que tot es va esborrant"

No em queixo gens de la decisió. La frase expressa (tot i que amb menys intensitat) el que volia transmetre: que les relacions no peten per la distància sinó pel temps. Sempre poso el mateix exemple però crec que és molt clar; només cal comparar un minut a 10.000 km de distància a 50 anys a 1 km de distància. El resultat és evident. Però jo no venia a parlar d'això. Jo venia a parlar de la meva frase original. La que mai va sortir a la llum. L'oblidada. Deia així: 

"Les vides no s'allunyen quan s'han de separar, 

el temps és una goma que tot ho va esborrant"

Crec que la idea quedava molt més clara, tot i que no estigués dita d'una forma tan pulcra. Fer una metàfora temps-goma d'esborrar segurament no entraria mai al Top 100 de poemes en català. En això hi estem tots d'acord. Però en la primera frase, el temps agafa un aire impersonal. El temps que passa. En la segona, el temps adquireix un cos físic. Un nen avorrit amb una puta goma d'esborrar històries, sentiments i, el que és pitjor, futurs. 

Les paraules que ara t'arriben

Les paraules que ara t'arriben segurament ja no formin part de mi. No siguin meves. Llançades al vent siguin només l'eco de l'eco d'un sentiment; la seva llum fugaç il·luminant des d'un altre temps; una fulla llunyana que t'arriba portada pel vent. I jo, tot i això, sento que estàs aquí. Desafiant les lleis del temps i de la distància. Molt sutil, potser. Però tan real com una fragància. Un brevíssim lapse d'estat de gràcia. Eco i més eco. Ocupant una mica les meves abraçades buides. I quan canto - si canto - allò que canti continuarà inert. Esperant-te a tu com a oient. Esperant que despertis l'eco. Les paraules que ara t'arriben segurament ja no formint part de mi. Part de mi. Part. 

Si el mar tingués baranes

Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.

Si pogués alçar tanques
al jardí de l'amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

No ho sents? S'obren les portes,
portes i porticons,
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!

I és aquí on jo et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,
pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.

T'estimo sense dir-t'ho

Menteix el que diu que fa art quan després va a fer una cervesa freda amb els seus amics. Les persones amb talent poden escriure un article cada dia sense que se'ls noti que estan cansades d'escriure. Fins i tot sense que se'ls noti que la seva vida és tan miserable com la nostra. Com en Salvador Sostres. Les persones amb talent escriuen per elles mateixes, perquè saben que allò que estan escrivint és tan bo que poques persones al món ho entendran en la seva integritat. I els és ben igual. Si després decideixen compartir-ho amb amb tu, amb els mortals com nosaltres, ho fan per pur altruisme. Et regalen un text, una imatge, una cançó que farà la teva vida millor. Els és completament igual la teva opinió al respecte. Perquè creuen fermament en les seves meticulosament escollides paraules. I tu, lector, també te les creus. I jo, com un imbècil, també me les crec. Perquè no podem fer res més que creure. Estan escrites d'una forma que no deixen cap marge al dubte. No és el mateix escriure “T'estimo molt” que demostrar-ho. I les persones amb talent poden demostrar-ho cada dia. Sense les misèries del món seria impossible que existissin persones amb talent. Menteix el que digui que l'art no va relacionat amb el dolor. L'art de mentida no transmet res. Les cançons alegres amaguen la frustració de no poder-ho ser. Les cançons depriments no expressen ni la meitat del dolor d'aquells que les creen. Les obres mestres de la humanitat les han fet persones desgraciades que han trobat en l'art un refugi per expressar el seu dolor. I jo, de moment, me'n vaig a fer una birra amb els meus amics.

Les pigues

Crec profundament que ha de ser una senyal que ella tingui pigues al voltant del seu nas. N'estic pràcticament convençut perquè si les mires profundament pots descobrir que estan aliniades d'una forma ben curiosa: marquen exactament els moviments que un ha de seguir per fer-li un petó. No us penseu que ho vaig descobrir el primer dia, ni el segon. És per això que sóc un ferm defensor de fer petons amb els ulls oberts. Mirar el camí que marquen les seves pigues m'aporta molt més que tancar els ulls i imaginar-m'ho. Van passar moltes hores fins que em va preguntar quina hora era. I era tard. Es va fer tard perquè el camí era difícil ja que ni ella mateixa el coneixa. Des del primer dia va ser ella mateixa. Em va deixar cuidar petites parts mentre jo em perdia caminant – sempre a poc a poc - de piga en piga. 

Suc de taronja

M'agrada -fins i tot m'encanta- beure suc de taronja. Sempre que puc, ho faig. D'aquells naturals, acabats de fer. M'agrada sobretot perquè cada suc de taronja és un món. I cada cop que bec un suc de taronja m'emporto una sorpresa. Sí que en tinc una idea general de quin gust té un suc de taronja. I és clar que podria endevinar que estic bevent un suc de taronja encara que em posessin una bena als ulls i me'l fessin tastar. Però això no tindria gràcia. El que m'agrada a mi és fer el suc de taronja. Com més a poc, millor. Si puc, m'agrada anar als mercats locals d'hora al matí i escollir les tres taronges més formoses que trobi. No us penseu pas que les poso dins d'una bossa de plàstic. Les duc sempre a les meves mans, que ja comencen a agafar aquella olor de cítric tan característica. Després les deixo reposar una mica sobre el marbre mentre trec del rentaplats el ganivet per tallar taronges. I sense pensar-m'ho massa però gaudint del moment, faig tres talls transversals seguits. M'encanta com les dues parts es separen, rodolen una mica i queden mirant panxa amunt. Les agafo i les exprimeixo amb un joc de canell que pocs sabrien repetir al món. Amunt i avall. Amunt i avall. I quan ja no els queda més suc les torno a deixar sobre el marbre, apilades una sobre l'altra.
Si el dia és clar, passo tot el líquid al meu got per beure suc de taronja, polpa inclosa. I me'l bec sentint-ne tota l'essència.
Si, en canvi, els núvols cobreixen el cel no tinc cap altre remei que colar la polpa. Després m'assec al meu sofà i em passo el matí mirant el suc, que m'ensenya sense cap vergonya el color del qual n'és propietat. 

Les seves mans

Si recordéssim tots els moments que les nostres mans han tocat mans d'altres persones segurament ens sorprendríem. Si ens posessin davant nostre totes aquestes persones, en línia, de ben segur que no en reconeixeríem més de la meitat. Donar la mà – per la majoria de mortals – és un fet cordial, buit, gairebé superflu.

Però no per ella. Ella no dóna la mà mai a desconeguts. Ella salvaguarda les seves mans tant o més que el seu sexe. Ella pot recordar cada moment, cada persona i cada instant en què ha donat la mà. I, per la mateixa raó, jo, si se'm posessin davant totes les persones a qui algun dia he donat la mà, en línia, només la miraria a ella. I al creuar-nos la mirada les mans em començarien a suar. Donar la mà està infravalorat. Les mans parlen. I poden parlar molt més alt que els ulls. Recordo exactament totes les paraules que em va explicar aquella nit, dins d'aquell cotxe, amb les nostres mans amagades sota un jersei. Recordo la melodia dels seus dits com si no haguessin passat tants anys. El recorregut del seu índex resseguint tots i cada un dels meus dits mentre, mica en mica, se m'eriçaven tots els cabells del braç. Tan sols amb la seva mà, cada cop més calenta, em va cantar una de les cançons més boniques que he sentit mai. I és clar que dies més tard vam fer l'amor. I què? Jo, si pogués triar, donaria el que fos perquè em tornés a donar la mà. 

Allò que el temps ensenya

Sempre m'ha agradat escriure tot escoltant una cançó. Deixar que la música ompli les paraules. Que la melodia faci alleugerir el pes de la prosa. Qui ho llegeix ho nota, ho agraeix. Ara mateix en Drexler em canta a cau d'orella. No sé si ho faria mai tan bé si estiguéssim nosaltres dos a soles. De fet, segurament quan va gravar la cançó no pensava en mi. Però tan se val, això. És totalment igual perquè ara mateix, assegut al meu balcó, l'he vista passar. Per sort tinc els meus apunts aquí i he pogut dissimular prou bé (crec). Ella. Ella buscava alguna cosa dins la seva cartera. I tot i ser octubre – i no perquè rimi – d'alguna manera tots hem sabut que ha arribat la primavera. I pam. El test del davant de casa ple de brots. I pam. El barri s'ha omplert d'escots. I la tarda se m'escapa. Se m'està escapant. Se m'ha escapat. Però en Drexler segueix cantant i de cop me'l puc imaginar perfectament creant la cançó. Tot és clar. Ell. Sense trobar el seu centre. Maó sobre maó. Però sense trobar la tornada, sense trobar la raó.

I ara els vianants s'organitzen. Passegen d'una forma totalment sincronitzada. Fent una mena de coregrafia. Els genolls al ritme de l'alegria. Cada farola ja té la seva ballarina. I entra una banda d'homes mudats amb instruments de vent per la cantonada.  I la miro. Ella. Petrificada buscant encara alguna cosa dins la seva cartera. I la deixo de mirar. I torna a caminar fins que la miro de nou.
I la tarda ensenya la cintura.
I el temps ens ensenya que hi ha coses que ni ell mateix cura.

Barcelona, Califòrnia.

Cadascú és cadascú. I això està clar. I cadascú de nosaltres ens diferenciem de la resta per tot el que ens caracteritza. Una persona, tu mateix, tu ets el còmput global de tot el que et defineix. El pes. L'edat. Les orelles del teu pare, el nas de la teva mare. El pH. El nombre de glòbuls vermells. El funcionament de la teva tiroides. La teva resistència al dolor. Els amants que has tingut. La gent que no t'ha volgut. Els teus enemics. Les teves victòries. Les derrotes. Les hores perdudes fent com si estiguessis estudiant. Les teves limitacions psicomotrius. Les vegades que t'han fotut. Els amics que se n'han anat. Les barbaritats que et passen pel cap. Els llocs que has visitat. O per suposat els teus propis records.

Com a peresona (en teoria) pots fer tot el que et doni la puta gana. Canviar de lloc els mobles de la sala d'estar. O escriure una cançó. O follar-te a la teva estrella de cine preferida. O plorar si ho necessites. O viatjar a la lluna, o enriure-te'n de la teva ombra. O posar-te els mitjons desaparellats. Menjar peix o menjar carn. Fotre quinze (o setze) rons en una nit. Dir en tot moment el que et passa pel cap. O cremar un parell de sucursals bancàries. Menjar dur, cagar fort i no tenir por de la mort. O mentir sense contemplacions. O enviar-ho tot al rec. O fer sempre el que vols. Realitzar-te. Sentir-te justificar. Ser feliç òstia, ser feliç.

Però no. La realitat és una altra. Hauries de poder fer tot el que donés la puta gana, però no pots. I això és un ferm error. Perquè tot el que no has fet -voluntària o involuntàriament - et condiciona tant com allò que has fet. 

La gent que no has conegut. Els concerts que no has presenciat. 
Les ciutats que no has descobert. Les melodies que no has escoltat. 
Els còssos que no has abraçat. Les vides que no has viscut.

La tolerància de la intolerància

Una de les coses que m'ha cridat l'atenció aquests últims mesos és la falta de debat que hi ha a Espanya - en comparació a altres països d'Europa - al voltant de l'Islamisme Radical. Aquí la por a ser titllats de racistes de bones a primeres fa que portem tots plegats una mena d'empanada mental de les que fan història. Així que abans de ser titllat de racista dues idees clares: 1) cadascú és lliure de resar al Déu que vulgui i no jutjo a ningú per això 2) el problema vé quan algú utilitza aquest Déu/cultura per fer mal. O empeny a fer-ne.

Parteixo de la base que no hi ha en sí una "cultura musulmana" (ni cristiana ni jueva) que es pugui englobar tota en un mateix sac. I m'allunyo un cent per cent de l'extrema dreta fastigosa que ho fa. Però crec que és bastant difícil de negar que els països on l'islam més fundamentalista mana - Teocràcies, sí, al Segle XXI - comparteixen una sèrie de tendències com ara falta de democràcia i dels drets de la dona o llibertat d'expressió/religió.

Així que no tinc cap vergonya de dir-ho obertament. I si voleu obrir un debat, l'obrim. Però obrim-lo. Sóc igual de crític tan amb les societats ja establertes - Aràbia Saudi - com amb aquells que prediquen a la nostra societat aquests discursos que van en contra de les nostres llibertats. Repeteixo: el problema no és l'Islam, és l'Islamisme Radical. A Catalunya hi viuen uns 400.000 musulmans i es calcula que el radicalisme pot arribar al 15-20%. Realment ningú hi veu un seriós problema aquí? Per què no se'n parla?  Estem parlant de 100.000 persones que no tenen cap mena de vergonya en defensar la submissió de la dona davant de l'home, les mutilacions genitals o la lapidació d'homosexuals, per no parlar de la famosa jihad. Hola? Hi ha algú?

La tolerància de la intolerància és covardia.

Les últimes coses

Ara que el Sol ja no es pon a Suècia és temps de pensar en les últimes coses. Com a concepte trobo que és brutal. Per mi hi ha dos tipus d'últimes coses, aquelles de les quals en som conscients que ho seran i les que, en canvi, ho seran sense que nosaltres ho podem saber de cap manera.
És evident que mentre seguim vius tot segueix sent possible. Existeix una petita possibilitat que tornem a fer un petó a aquella persona estimada. I no. No serà el mateix. No sentirem el mateix que en aquell moment. Però l'acte farà que el que va ser l'últim petó perdi aquesta categoria per sempre més. Crec que és bastant evident que tots valorem les coses més quan s'acaben - o quan som conscients que s'acaben-. L'última galeta sempre té un gust més especial que la primera tot i ser exactament iguals.
Però no és d'aquestes últimes coses de les que vull parlar. Vull parlar de les altres. De les que s'acaben sense que nosaltres en siguem conscients. Vull parlar de l'últim cop que va nevar a Uppsala i del fet que no ho recordi.Si no ho recordo és perquè segurament en aquell moment no era conscient que era l'últim cop. Si ho hagués estat, en comptes de queixar-me del puto temps, m'hagués assegut darrere la finestra i hagués mirat com tot es tornava blanc. Potser fins i tot hagués sortit a fora i hagués deixat que alguns flocs caiguessin sobre el meu cap. I per això suposo que és tan famosa la filosofia de viure-ho tot com si fos l'últim cop. Perquè quan existeix la possibilitat que sigui l'últim cop tot agafa una dimensió especial. El fet serà física o mentalment el mateix, però l'absorbirem d'una manera molt diferent i és això el que ens quedarà.

Potser molts pagarien per tornar a viure les coses per primer cop. Jo pagaria per poder-les tornar a viure per últim cop i ser-ne conscient.

La teràpia gènica pels meus avis. Basic I.

Així doncs, comencem per aquí. Què és la Teràpia Gènica? Bona pregunta. Una teràpia més o menys tothom sap què és però a l’hora de definir què és un Gen potser ja hi ha més confusió. D’una forma ràpida es podria dir que un gen és la forma en què s’emmagatzema la informació necessària per la vida. En aquest sentit, pràcticament totes les funcions necessàries pel funcionament de les nostres cèl·lules són dutes a terme per les proteïnes. Així doncs, quina és la relació entre un gen i una proteïna? Bé, ens podem imaginar els gens com un manual de construcció, però escrit en símbols. Com a exemple fàcil i simple imaginarem per un moment que la nostra proteïna d’interès és una Cadira de l’IKEA, una proteïna que a dins la nostra cèl·lula té una simple funció estructural.

Com bé sabeu,  de la primera a la última cèl·lula del nostre cos conté una còpia del que és conegut com a material genètic, el nostre genoma, el nostre recull dels manuals de construcció, entre ells el manual de construcció de la Cadira de l’IKEA. Cada cèl·lula conté, també, el que vindria a ser un expert en símbols que el que fa és – seguint un codi, anomenat codi genètic – descodificar el missatge de símbols i construir, en aquest cas, la Cadira en qüestió.  Ara bé, aquest Expert en símbols es cenyeix un 100% a la informació que hi ha al manual de construcció. I es pot donar el cas que per un error de fàbrica, alguna persona contingui un manual on hi posi que la cadira ha de tenir tres potes en comptes de quatre. En aquest cas estaríem parlant d’una variació del material genètic, d'una mutació. El que ha de quedar aquí és que encara que la persona en qüestió tingui el llibre d’instruccions per construir la Cadira equivocat, en les seves cèl·lules hi ha tot el material necessari per construir una Cadira amb quatre potes, funcional. L’únic problema aquí és que l’operari no pensa, només construeix. I si al llibre hi posa que ha de tenir tres potes, doncs ell les farà totes amb tres potes.

I precisament aquí és on entra en joc la teràpia gènica. Seguint la metàfora, vindria a ser un sistema de repartiment de manuals correctes a totes les nostres cèl·lules. Imaginem un vehicle carregat de manuals correctes, sense errors, viatjant per dins del nostre cos i enviant un d’aquests manuals dins de cada cèl·lula. La idea aquí és introduir la forma correcta del gen a les cèl·lules d’aquests pacients amb mutacions. Recordem que l’operari es cenyirà al manual i, per tant, tot i que seguirà produint cadires de tres potes, ara també en construirà de quatre potes i el pacient millorarà.