El vell i la mar

Recordo perfectament quan el meu avi me'l va posar a les mans. Un dels meus primers llibres. Cap als 10 o 11 anys. Era de color taronja i feia olor a llibre vell. Molt vell. Amb les típiques pàgines groguenques pel pas del temps. I  aquella olor. Evidentment no en tenia ni idea de qui era Hemingway. De fet, fins fa res, no he sabut que ell n'era l'autor. El llibre va quedar guardat en un racó de la meva memòria sense que jo en fos conscient. Tinc imatges tan clares de tot el que va passar al pescador que a vegades em pregunto si realment no ho vaig viure jo mateix, amagat darrere uns bidons, en aquell vaixell tan i tan vell. La decepció inicial. Els dies perseguint la bèstia. La captura. I sobretot, sobretot tinc clavada la imatge de quan vam arribar al port amb aquell esquelet monstruós. La tristor del vell. I la cara de tot el poble mirant-nos amb una barreja d'admiració i pena. Durant tots aquests anys no m'ho he pogut treure del cap.
I suposo que és això el que fa dels llibres grans llibres i dels autors grans autors.