Antropologia Arquitectònica

Tot s’ha de dir en aquesta vida: poques coses al món m’agraden tant com els cels blaus d’abril.

Crec que eren al voltant de les sis de la tarda i jo, perdona’m mare, ja anava mig torrat de cervesa del paqui i de les paraules nostàlgiques d’en Ben Brooks (Gloucestershire, 1992) a Lolito. Arrepenjat contra les parets gòtiques del Convent dels Àngels (pedres del 1562, nanos), em vaig fer una promesa: si arribaves abans que caigués el Sol, tu, que sempre arribes tard arreu, aquella no seria l’última de les nostres tardes. Contra tot pronòstic, vas girar la cantonada amb l’últim raig de llum. Potser era la quarta o cinquena tarda de les nostres vides– qui ho hagués dit, mirant-nos? – i la vam passar asseguts, jo contra la muralla del Convent i tu contra la del meu pit, no sé quina més alta. Les meves mans als teus cabells, els teus ulls tancats. Si una cosa vam tenir tu i jo, a manca de sort, va ser aquella calma. Una calma dolça i densa, gairebé palpable, que ens va permetre aillar-nos estones com aquella de les nostres realitats paral·leles i trobar la tendresa en la més feréstega de les tempestes; una calma tan primaverenca que ens va permetre fer-nos créixer, mútuament, roses als dits i revelar tots i cada un dels misteris, mentre al nostre voltant cremava el més ferotge dels incendis.

Aquella tarda d’abril, dues estudiants d’intercanvi passejaven per la plaça amb la seva càmara d’època, fotografiant l’escena barcelonina. M’hi vaig fixar un parell de vegades perquè es van passar el vespre captant imatges de racons que un principi no semblaven tenir cap interès especial. Recordo que fins i tot en vam parlar, imaginant-nos, com sovint fèiem, la vida dels altres. Al veure que marxaven em va agafar un no-sé-què i d’una revolada em vaig aixecar i les vaig perseguir corrents fins al bell mig de la plaça per demanar-los que ens enviessin les fotos, pensant que, sense voler-ho, potser havien retratat les nostres abraçades. Van resultar ser dues estudiants d’Itàlia a la Pompeu, cursant una assignatura anomenada Antropologia Arquitectònica (o això vaig entendre) on miraven de plasmar la interacció entre la societat i els espais arquitectònics que ens envolten. Em va semblar d’una màgia indescriptible el fet d'haver format part, sense saber-ho, del seu art a l’hora d’escriure i descriure l'espai. 

Va arribar la primavera i amb ella un estiu encès. Però no ha estat fins avui, just avui que ja som tan lluny de tot que m’han arribat al mail. Com un boig, les he repassades una a una per ensenyar-te-les, però ai, las, quina decepció més gran al veure que no apareixíem a cap d’elles. Porto tot el dia donant-hi voltes, buscant-hi un raonament lògic. Com pot ser que hi aparegui la gent que ens envoltava i l’espai on vam passar la tarda sigui buit? Aquell killo de l’skate que es feia el xulo amb les noies. Aquells argentins que parlaven de com vivien de puta mare rellogant les seves habitacions a AirBnb. Aquella dona trista, fumant, amb la mirada perduda. O fins i tot aquells dos turistes que es van posar a dormir, esgotats, allà a la cantonada.

Ben mirat, però, la resposta és ben simple. Si no sortim a cap d’aquelles fotos és senzillament perquè tu i jo, raig de maig, mai vam arribar a creuar la fina barrera que separa allò que és màgic, d'allò que és real. 

El cirerer

Poques vegades he tornat a pensar en el cirerer que tant estimaven l’avi i l’àvia. Tan poques que ahir, quan em va assaltar el record d’aquelles frondoses branques, una nostàlgia dolça em va recórrer tot el cos.

Mentiria si us intentés descriure el blanc fugaç de les flors a l’abril o si us expliqués com en comptàvem els cinc pètals amb el Nasi, el meu germà; senzillament mai vam trepitjar el camp de l’avi aquelles èpoques de l’any. Vívid és el record, però, d’aquella verdor salvatge de juny només trencada pel vermell punyent del fruit: madur, dolç, alegre, tant com ho és el record del tacte d’aquelles branques noblement recargolades o el de l’olor d’estiu esclatant.

El ritual era gairebé sempre el mateix. Primer aturàvem aquell Renault atrotinat a la sabateria que havien regentat els avis abans de jubilar-se (encara anomenada ara Calçats Cabanes) i buscàvem entre milers de caixes polsegoses el més distingit parell de sabates de la nostra talla. Després, l’avi conduïa fins el camp i ens llaurava, amb quatre cops d’aixada magistrals, un tros d’hort on la nostra imaginació hi feia créixer trinxeres pels nostres estimats ninots. El moment àlgid del dia sempre arribava quan li fèiem situar la manguera a un extrem del canal que havia solcat i admiràvem com la força de l’aigua s’enduia inexorablement tot el que trobava per endavant. Enfangats fins dalt, l’àvia ens feia deixar les sabates a la barraca i, si era el temps i ja descalços, ens enfilàvem als branquillons traidors del cirerer, ens omplíem la panxa de les més vermelles i ajudàvem els avis a collir-ne caixes i caixes, que després repartien, bons com són, per tot el veinat.

Encara més clavat a la ment tinc, però, el dia que ens explicar que els havien talat el cirerer de soca-rel. En Joanet, que compartia l’hort amb l’avi, n’havia fet miques en un acte de follia, al·legant que no volia que la gent que passava a la vora del camp els en robés. L’àvia, una dona joiosa i riallera com poques n’he conegut a la vida, repetia sense esma “això no es fa”, amb una facció tan trista que hom podia ben bé endevinar que, amb el cirerer, també els havien arrencat un tros de vida.

Avui, que ja en fa d’anys, em preguntava què pesa més al cúmul d’històries de la seva vida; si el record del cirerer esplendorós al juny o el munt de trossos inerts amb què el van convertir. M’han dit que ara quan pensen en l’arbre no el veuen pas talat, que el recorden ben viu, igual que recorden vives totes les persones que han anat marxant.

Quin ai al cor més gran a l'escoltar-los i entendre, per fi, que els cirerers també es poden estimar.

A voltes

A voltes,

sento com paraules sense filtre

penetren silencioses

la finestra dels meus sentits.

Potser versos tendres que algú –de molt lluny-

llança desesperadament al vent

i em regala sense saber que existeixo.

Com les persones, n’hi ha que em travessen.
I n’hi ha que es converteixen en poema.

Ella, Barcelona

Feia temps que no agafava la pluma i escrivia. Ara, que escric, me n’he adonat. El tacte de cada tecla, la melodia d’una lletra darrera un altra, m’ha fet pensar que les coses bones ho són encara més després d’un descans. Potser la seva essència torna a tastar-nos com aquella primera vegada. 

Feia temps, també, que un dels meus filòsofs em va recomanar un llibre: On the Road, Kerouac. Ho reconec: ho vaig intentar un parell de cops, no vaig poder enganxar-m’hi i vaig baixar del camió a les primeres de canvi. Aquí, a Sydney, me’l vaig trobar a la llibreria de segona mà, cridant-me, i vaig decidir intentar-ho per últim cop. La història, en primera persona, de roadtrips per la USA dels 40’. Una vida, una vitalitat. Unes ganes boges de menjar-se el món que travessen la pàgina i et penetren el cervell.

Llegint-lo m’han vingut records de les quatre ciutats on he passat els darrers anys.

L’Uppsala blanca del febrer, torrats de chacha, esperant que ens deixessin entrar a qualsevol local de merda, on hi faríem el mateix de sempre: parlar entre nosaltres. La bici, el vent a la cara, la neu als ulls. La San Diego de l’estiu etern, baixant per les corbes de la Jolla Shores amb el meu moribund Mazda 621 (blau fosc)  veient el sol marxant per l’oest, per allà on acaba Amèrica. La mexicana del Sarah´s, els burritos de davant de casa. Burrito California Deluxe. Que em rebenti un llamp si no és el milllor burrito del món. Les nits de dissabte de Coors Light i rock del bo emboltats de dones de cinquanta anys embriagades de melancolia. El retrobament i el perdó mutu amb Londres, la ciutat de la pressa. Les melenes sota boines, les llums brillants del London Bridge reflectides al Tàmesis quan hi corria a les nits. Els mercats de menjar del món de Shoreditch i els concerts a llocs secrets per a turistes. La Sydney del sol i les ostres gratis dels divendres, de la cervesa i les platges inifintes (d’enyorança).

Tot això m’ha vingut al cap. Però tot això és igual. De fet espero que ja us n’hagueu oblidat. Només volia que us en fessiu una idea vaga de records diaris de persones random fora de casa. Perquè l’important és que avui ha sonat, de casualitat,  Barcelona, del bo d’en George Ezra. I m’ha fet gràcia que algú tingui un record de visita de Barcelona, perquè els meus records més intensos sempre seran d’allà.

I just en aquell moment he pensat que si l’agafés a l’estiu, Barcelona, amb tots els seus racons, terrasses, pensaments, perquès i habitants; l’aixequés al cel i la fes girar tan depressa que es condensés i quedés en forma d’una espessa massa maleable, i d’aquesta, en fes una persona, aquesta no podria ser cap altra que Ella. Ella i el seu vestit blanc (o blau), d’esquena destapada. Ella, de pell tan bruna, en un dels meus records més intensos. 

I en comptes de tornar a casa amb tren, hi he tornat caminant, sense pressa, amb aquest record passejant-me la ment. Cantava l’Ezra I´ll be lying right by your side, in Barcelona. I jo em preguntava, creuant-me amb desconeguts, si el seu cos tornarà a tastar-me com aquella primera nit, a Barcelona.   

10 milles II: El gran salt

Ell és el meu saltador professional des de fa uns aproximats sis anys. Si voleu fer-vos una idea vaga de la seva personalitat, arranqueu quatre pàgines de Sallinger, tres de Bukowski i dues de Kafka, barregeu-les a l'atzar i comenceu a llegir el collage des de l'última pàgina.
Corria el setembre del 09' quan els nostres camins es van creuar. I per què enganyar-nos? Va ser el primer Filòsof que vaig conèixer a la Universitat. Baixàvem les escales amb els de Terrassa i se'ns va unir com ho fan els de la Garriga: naturalment. Recordo que -inspirat per ell- jo també em vaig demanar una estrella, davant la perplexitat dels cafès amb llet dels nostres companys. Qui ho hagués dit, llavors, que aquella seria la primera de moltes? La gràcia dels nostres cognoms va voler que fóssim companys de laboratori del primer a l'últim dia de la carrera, i sempre de remolc (com totes les coses maques de la vida).

Tot i que la nostra relació hagi estat sempre com un passeig tranquil de Matadepera fins la Mola, la seva cançó de Manel és el Gran Salt, bàsicament per la por que professa a caminar sobre el terreny emocional. Sent un grimpador professional com és, són poques les vegades que un el pot veure tocant de peus a terra, tot i que sempre hi caigui amb els peus plans. Mentre un el veu allà dalt, saltant d'una forma estranya, envoltat de fum dens i blanc (i a més de tres pams), es pot arribar a preguntar si dins d'aquell cos tan ben proporcionat hi ha cap rastre d'emoció humana. Quan un s'hi apropa encara més, i el mira des d'abaix, s'ho pot arribar a preguntar un altre cop, i encara més seriosament.

La resposta, però, sempre havia estat breu, certa i clara. I me'n penedeixo de no haver-la trobat fins l'última nit que el vaig veure aquest gener, allà a la Plaça Sant Felip Neri. Aquest cop, potser per la màgia de l'església, en comptes de mirar-me'l des de baix com tots els altres cops, vaig decidir anar-lo a buscar a les altures, on ens vam abraçar com mai ho havíem fet abans.

El nostre Gran Salt; aquell breu lapse de temps en què, sobre la plaça, el nostre amor va vèncer per sempre més tota força de gravetat.

 

10 milles per veure una bona armadura: ells

Corria el 15 de març del 2011 quan algú important que ara mateix no recordo qui era em va passar la còpia pirata de 10 milles per veure una bona armadura. Durant el lapse de tres anys entre el primer i el segon disc, els Manel havien crescut d'una forma que pocs podíem imaginar. El nombre de fets i persones viscudes escoltant-los, per tant, també van créixer exponencialment i es fan difícil de sintetitzar-los tots. Em centraré, si em permeteu, en ells.  

Benvolguts (ells)

Parlo de temps, però crec que era aproximadament cap al final de la carrera, que vam agafar aquesta cançó com a himne nacional de la biotecnologia. El ritual era senzill però de resultats òptims. Quan tornàvem a casa després d'una nit memorable, ens paràvem un moment a qualsevol punt de qualsevol carrer i cantàvem Benvolgut a capella de pe a pà, abraçats els uns amb els altres en una mena d'orgia sinfònica que despertava a mig barri. El clímax arribava amb el meu dit resseguint-li la columna vertebral, que el reservàvem per l'andalús que va ser capaç d'aprendre's una de les cançons més llargues que mai s'hagin escrit en català. Quan arribava aquesta part, ell ja s'encorvava i tots li resseguíem la columna, sent, en aquell moment, la cosa més important del planeta. 

Una d'aquestes nits ens vam trobar uns quants homes ja d'avançada edat al costat d'uns matolls que ens van mirar perplexos però somrient. Recordo que a l'acabar la cançó m'hi vaig acostar, parlador com n'era, i els vaig preguntar com qui no vol la cosa quin era el sentit de la vida. Nano, el sentit de la vida és la recerca de la bellesa. Me'ls vaig creure. Ells no ho sabien ni segurament ho sabran mai. Però des d'aquella nit que m'ho miro tot amb uns ulls diferents. 

El meu pare sempre em deia que la millor època de la seva vida en va ser l'etapa universitària. I, ara per ara, hi estic totalment d'acord. Recordo, però, que sempre li preguntava quins amics en conservava i la resposta sempre em sorprenia: cap.  Em sorprenia encara més quan em deia que, de fet, no en recordava ni els noms de la majoria. Però, per ser honestos, jo també en començo a oblidar algun.  Les vides s'allunyen, i no passa res. D'altres, en canvi, crec que els recordaré per sempre. 

És precisement per això que segurament, d'aquí molts anys, quan ens trobem en una d'aquelles trobades d'ex-alumnes que acaben a les tantes de la matinada i baixem al carrer, ja no cantarem Benvolgut. Els nanos amb ganes de menjar-se el món que tornin a casa a aquelles hores tot eufòrics, en canvi, faran qualsevol ritual etíl·lic davant nostre. Ens els mirarem perplexos, però somrient. I quan ens preguntin el sentit de la vida els direm que busquin la bellesa, perquè només allò que és bell és pur. I només allò que és pur dura per sempre.