El cirerer

Poques vegades he tornat a pensar en el cirerer que tant estimaven l’avi i l’àvia. Tan poques que ahir, quan em va assaltar el record d’aquelles frondoses branques, una nostàlgia dolça em va recórrer tot el cos.

Mentiria si us intentés descriure el blanc fugaç de les flors a l’abril o si us expliqués com en comptàvem els cinc pètals amb el Nasi, el meu germà; senzillament mai vam trepitjar el camp de l’avi aquelles èpoques de l’any. Vívid és el record, però, d’aquella verdor salvatge de juny només trencada pel vermell punyent del fruit: madur, dolç, alegre, tant com ho és el record del tacte d’aquelles branques noblement recargolades o el de l’olor d’estiu esclatant.

El ritual era gairebé sempre el mateix. Primer aturàvem aquell Renault atrotinat a la sabateria que havien regentat els avis abans de jubilar-se (encara anomenada ara Calçats Cabanes) i buscàvem entre milers de caixes polsegoses el més distingit parell de sabates de la nostra talla. Després, l’avi conduïa fins el camp i ens llaurava, amb quatre cops d’aixada magistrals, un tros d’hort on la nostra imaginació hi feia créixer trinxeres pels nostres estimats ninots. El moment àlgid del dia sempre arribava quan li fèiem situar la manguera a un extrem del canal que havia solcat i admiràvem com la força de l’aigua s’enduia inexorablement tot el que trobava per endavant. Enfangats fins dalt, l’àvia ens feia deixar les sabates a la barraca i, si era el temps i ja descalços, ens enfilàvem als branquillons traidors del cirerer, ens omplíem la panxa de les més vermelles i ajudàvem els avis a collir-ne caixes i caixes, que després repartien, bons com són, per tot el veinat.

Encara més clavat a la ment tinc, però, el dia que ens explicar que els havien talat el cirerer de soca-rel. En Joanet, que compartia l’hort amb l’avi, n’havia fet miques en un acte de follia, al·legant que no volia que la gent que passava a la vora del camp els en robés. L’àvia, una dona joiosa i riallera com poques n’he conegut a la vida, repetia sense esma “això no es fa”, amb una facció tan trista que hom podia ben bé endevinar que, amb el cirerer, també els havien arrencat un tros de vida.

Avui, que ja en fa d’anys, em preguntava què pesa més al cúmul d’històries de la seva vida; si el record del cirerer esplendorós al juny o el munt de trossos inerts amb què el van convertir. M’han dit que ara quan pensen en l’arbre no el veuen pas talat, que el recorden ben viu, igual que recorden vives totes les persones que han anat marxant.

Quin ai al cor més gran a l'escoltar-los i entendre, per fi, que els cirerers també es poden estimar.