El vell i la mar

Recordo perfectament quan el meu avi me'l va posar a les mans. Un dels meus primers llibres. Cap als 10 o 11 anys. Era de color taronja i feia olor a llibre vell. Molt vell. Amb les típiques pàgines groguenques pel pas del temps. I  aquella olor. Evidentment no en tenia ni idea de qui era Hemingway. De fet, fins fa res, no he sabut que ell n'era l'autor. El llibre va quedar guardat en un racó de la meva memòria sense que jo en fos conscient. Tinc imatges tan clares de tot el que va passar al pescador que a vegades em pregunto si realment no ho vaig viure jo mateix, amagat darrere uns bidons, en aquell vaixell tan i tan vell. La decepció inicial. Els dies perseguint la bèstia. La captura. I sobretot, sobretot tinc clavada la imatge de quan vam arribar al port amb aquell esquelet monstruós. La tristor del vell. I la cara de tot el poble mirant-nos amb una barreja d'admiració i pena. Durant tots aquests anys no m'ho he pogut treure del cap.
I suposo que és això el que fa dels llibres grans llibres i dels autors grans autors.  

El temps és una goma

Recordo perfectament el dia en què la meva ex-banda de rock va declinar una de les frases per una lletra que havia fet. Protocols. Em permetran que els ho expliqui. La cançó - com molts de vostès ja saben - acaba amb la frase lapidària:

"Les vides no s'allunyen quan s'han de separar, 

és amb el temps que passa que tot es va esborrant"

No em queixo gens de la decisió. La frase expressa (tot i que amb menys intensitat) el que volia transmetre: que les relacions no peten per la distància sinó pel temps. Sempre poso el mateix exemple però crec que és molt clar; només cal comparar un minut a 10.000 km de distància a 50 anys a 1 km de distància. El resultat és evident. Però jo no venia a parlar d'això. Jo venia a parlar de la meva frase original. La que mai va sortir a la llum. L'oblidada. Deia així: 

"Les vides no s'allunyen quan s'han de separar, 

el temps és una goma que tot ho va esborrant"

Crec que la idea quedava molt més clara, tot i que no estigués dita d'una forma tan pulcra. Fer una metàfora temps-goma d'esborrar segurament no entraria mai al Top 100 de poemes en català. En això hi estem tots d'acord. Però en la primera frase, el temps agafa un aire impersonal. El temps que passa. En la segona, el temps adquireix un cos físic. Un nen avorrit amb una puta goma d'esborrar històries, sentiments i, el que és pitjor, futurs. 

Les paraules que ara t'arriben

Les paraules que ara t'arriben segurament ja no formin part de mi. No siguin meves. Llançades al vent siguin només l'eco de l'eco d'un sentiment; la seva llum fugaç il·luminant des d'un altre temps; una fulla llunyana que t'arriba portada pel vent. I jo, tot i això, sento que estàs aquí. Desafiant les lleis del temps i de la distància. Molt sutil, potser. Però tan real com una fragància. Un brevíssim lapse d'estat de gràcia. Eco i més eco. Ocupant una mica les meves abraçades buides. I quan canto - si canto - allò que canti continuarà inert. Esperant-te a tu com a oient. Esperant que despertis l'eco. Les paraules que ara t'arriben segurament ja no formint part de mi. Part de mi. Part.