Caminant sol

Les cases del carrer ja no són tan boniques com eren abans. Faroles i ocellets, paisatges acollidors que es fonen en una era decadent que tu has creat. I sentenciat.  Paraules i debats van embellir allò que junts vàrem trepitjar. Curiosa observació: dos ulls perduts ho veuen diferent que quatre de ben avinguts. En faré una llei. La barrera entre tu i jo crea aquesta distinció i remou tot allò que és estàtic. Nous espais per conquerir; nous perfils a definir; tot d'encants que em portaran al canvi. 

I res, que ara vaig caminant sol on solíem caminar junts.

Casa: algun lloc al món

Sempre se'ns ha imposat agafar-nos-hi fort quan ja tenim més de vint anys (que diuen que és quan comencem a notar que ens fem grans). Jo, jo tracto de mantenir-me jove. I ser jove no és res més que tenir el poder de no saber on pertanys. El petit secret de la vida. Ens fem grans i ens emmirallem en aquells que ens agradaria ser algun dia. Companys, pares, amics. Com més, millor. A classe ens haurien d'ensenyar que la por a marxar, la típica por de llibre a perdre-ho tot és totalment mentida. Lluny, quan creuo l'oceà, allò que és essencial el creua amb mi. L'essencial - allò invisible als ulls - mai serà derrotat pel temps ni per l'espai. És clar que perdem coses, coses supèrflues, amistats que no anaven enlloc, llibres que mai havíem d'haver llegit. La distància l'únic que fa és accelerar un procés que ja era irreversible. Cada racó, cada persona del món té coses per ensenyar-nos. I ara, ara que som joves i res depèn de nosaltres, tenir el poder de no saber on pertanyem hauria de ser un dret. 

Perquè d'aquesta manera pertanyem a tot arreu. Nois i noies, casa: algun lloc al món. 

Coneixement a l'abast

El més bonic de créixer és que els nostres amics creixin també. Per molts i molts motius, però avui en vull parlar d'un de bàsic: el coneixement. Creixem i cada dia ens aporta a tots i a cada un de nosaltres una experiència única, acumulada dins del nostre cervell en forma de coneixement. Creixem i cadascú de nosaltres agafa una via o altra, ja sigui acadèmica, laboral o sentimental. El més bonic de créixer és tenir amics que creixin sent jardiners, polítics i mecànics. Bioinformàtics, supervisors de Planta o enginyers metabòlics. En llenguatege cool en diuen networking, però no cal. És bonic perquè sempre és més senzill aprendre d'un amic que d'algú que tingui 35 anys més que tu. Aprendre, compartir, aprendre. I tot a a l'abast amb un simple: ei, fem un cafè? 

Que els follin!

Ei, hola, mai us heu preguntat per què el món gira? Físics i científics contrastats, sabeu què? M'és igual. La qüestió és que no hauria de girar. La mateixa part hauria de mirar sempre al Sol. L'altra, caure en la més llarga de les nits. Això de canviar cada dotze hores és un mal que ningú ha demanat. Ja en tenim prou en haver de donar voltes - com inútils - al voltant del Sol. Ara cauen les fulles, ara fred, ara creixen les flors, ara calor. Escolti'm. Per què? Ui, sí. Ja visualitzo tots els defensors de les Quatre Estacions de Vivaldi saltant-me al coll i arrancant-me un tros de carn. Que seria avorrit. Que ja va bé canviar. Que m'agrada el fred a l'hivern i la calor a l'estiu. Que m'agrada anar a buscar bolets a la tardor i drogar-me de pol·len a la primavera. Però sabeu per què? Us agrada això perquè mai heu tingut res més. 

Donaria el que fos per un any de prova. Quedar-nos quiets allà on siguem, mirant al Sol. Dir: prou, n'estic fart. Aquí em quedo. Pregunteu-vos ara: quin dia és? És dia 8. Encara que sigui de nit teniu els sants nassos de dir que és dia 8. Doncs bé, en el món que jo us proposo ho podríeu dir sense sentir-vos malament. Un any, un any només, siusplau. De prova. Sempre amb flors, sempre amb mar, sempre amb Sol.  Els núvols ens els podríem saltar, també. Que plogui només els dies en què més d'un cinquanta per cent de la població estigui trista. Que plogui deu minuts intensament, que s'inundin tots els cervells d'amor i que pari de cop. Que torni a sortir el Sol i que tothom surti al carrer per celebrar-ho. La nostra part, l'afortunada. Aixequem murs de tres quilòmetres d'alçada perquè ningú de la part fosca pugui venir. Ells, ells que facin casinos amb llums de neó i es podreixin en la foscor i la tristor més absoluta, em sap greu, haver nascut aquí. Ells, els de l'altra banda? De debò que us importarien? És culpa seva. Que els follin!