Ella no parlava, ballava. El primer cop que la vaig veure va ser un dia que havia plogut molt, finals d'estiu, a través d'una finestra. L'única finestra que tenia llum de tot el carrer. Que curiós - vaig pensar - haver agafat el bus durant tot l'any a la mateixa parada, a la mateixa hora, i no haver-me'n adonat mai de l'existència d'aquella finestra. El sol havia marxat feia res, però el cel encara era d'aquell blau tenyit de pinzellades rogenques en forma de núvols. Aquell dia també esperava el bus a Guilford Street. Escoltava, com sempre i des de fa poc, in your arms. Diguem-ne casualitat, diguem-ne destí, però us puc prometre que el que fos que ella estava ballant, anava al compàs de la meva música. Quines eren les possibilitats, que ella, desconeguda, estigués escoltant i ballant al ritme de Chef'special? De ben segur que portava anys i anys ballant. Allà vaig comprendre que tots els crítics comparin la bellesa del ball amb la bellesa del volar dels avions. Volava al ritme d'in your arms I feel safe. Mentiria si no admetés que m'ho vaig preguntar. El bus va arribar i en vaig esperar uns quants més. Quan va marxar del menjador després d'apagar la llum ja era massa tard per tornar a casa en transport.
Vaig començar a caminar cap a casa mentre la pluja tornava a caure.
