Qui ho diria que d'entre totes les sensacions físiques que he experimentat, una de les més intenses ha estat la mirada que ella em va fer aquella nit. Era tard si algú cantava Camins, era d'hora si algú cantava Sabina. Sentia les pedres sota l'esquena i el batec suau de la Cala, cridant-nos sense fer soroll. No em pensava que uns dits em poguessin acariciar com ho va fer ella. Podem transmetre moltes coses amb les paraules, encara més amb el tacte, però només els més valents aconsegueixen parlar amb la mirada. Les persones que ens envoltaven van desaparèixer. Per uns moments només existíem ella, jo, els nostres ulls. La vaig entendre. Em preguntava què fer-ne del desig ara que per fi havia trobat l'amor. Ella crec que em va entendre, també. Al cap i a la fi les nits només existeixen per dir-nos coses amb els ulls que mai entendríem sota el sol cegador.
Em va fer un petó a la galta i va desaparèixer mar endins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada