Si el mar tingués baranes

Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.

Si pogués alçar tanques
al jardí de l'amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

No ho sents? S'obren les portes,
portes i porticons,
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!

I és aquí on jo et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,
pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.

T'estimo sense dir-t'ho

Menteix el que diu que fa art quan després va a fer una cervesa freda amb els seus amics. Les persones amb talent poden escriure un article cada dia sense que se'ls noti que estan cansades d'escriure. Fins i tot sense que se'ls noti que la seva vida és tan miserable com la nostra. Com en Salvador Sostres. Les persones amb talent escriuen per elles mateixes, perquè saben que allò que estan escrivint és tan bo que poques persones al món ho entendran en la seva integritat. I els és ben igual. Si després decideixen compartir-ho amb amb tu, amb els mortals com nosaltres, ho fan per pur altruisme. Et regalen un text, una imatge, una cançó que farà la teva vida millor. Els és completament igual la teva opinió al respecte. Perquè creuen fermament en les seves meticulosament escollides paraules. I tu, lector, també te les creus. I jo, com un imbècil, també me les crec. Perquè no podem fer res més que creure. Estan escrites d'una forma que no deixen cap marge al dubte. No és el mateix escriure “T'estimo molt” que demostrar-ho. I les persones amb talent poden demostrar-ho cada dia. Sense les misèries del món seria impossible que existissin persones amb talent. Menteix el que digui que l'art no va relacionat amb el dolor. L'art de mentida no transmet res. Les cançons alegres amaguen la frustració de no poder-ho ser. Les cançons depriments no expressen ni la meitat del dolor d'aquells que les creen. Les obres mestres de la humanitat les han fet persones desgraciades que han trobat en l'art un refugi per expressar el seu dolor. I jo, de moment, me'n vaig a fer una birra amb els meus amics.

Les pigues

Crec profundament que ha de ser una senyal que ella tingui pigues al voltant del seu nas. N'estic pràcticament convençut perquè si les mires profundament pots descobrir que estan aliniades d'una forma ben curiosa: marquen exactament els moviments que un ha de seguir per fer-li un petó. No us penseu que ho vaig descobrir el primer dia, ni el segon. És per això que sóc un ferm defensor de fer petons amb els ulls oberts. Mirar el camí que marquen les seves pigues m'aporta molt més que tancar els ulls i imaginar-m'ho. Van passar moltes hores fins que em va preguntar quina hora era. I era tard. Es va fer tard perquè el camí era difícil ja que ni ella mateixa el coneixa. Des del primer dia va ser ella mateixa. Em va deixar cuidar petites parts mentre jo em perdia caminant – sempre a poc a poc - de piga en piga. 

Suc de taronja

M'agrada -fins i tot m'encanta- beure suc de taronja. Sempre que puc, ho faig. D'aquells naturals, acabats de fer. M'agrada sobretot perquè cada suc de taronja és un món. I cada cop que bec un suc de taronja m'emporto una sorpresa. Sí que en tinc una idea general de quin gust té un suc de taronja. I és clar que podria endevinar que estic bevent un suc de taronja encara que em posessin una bena als ulls i me'l fessin tastar. Però això no tindria gràcia. El que m'agrada a mi és fer el suc de taronja. Com més a poc, millor. Si puc, m'agrada anar als mercats locals d'hora al matí i escollir les tres taronges més formoses que trobi. No us penseu pas que les poso dins d'una bossa de plàstic. Les duc sempre a les meves mans, que ja comencen a agafar aquella olor de cítric tan característica. Després les deixo reposar una mica sobre el marbre mentre trec del rentaplats el ganivet per tallar taronges. I sense pensar-m'ho massa però gaudint del moment, faig tres talls transversals seguits. M'encanta com les dues parts es separen, rodolen una mica i queden mirant panxa amunt. Les agafo i les exprimeixo amb un joc de canell que pocs sabrien repetir al món. Amunt i avall. Amunt i avall. I quan ja no els queda més suc les torno a deixar sobre el marbre, apilades una sobre l'altra.
Si el dia és clar, passo tot el líquid al meu got per beure suc de taronja, polpa inclosa. I me'l bec sentint-ne tota l'essència.
Si, en canvi, els núvols cobreixen el cel no tinc cap altre remei que colar la polpa. Després m'assec al meu sofà i em passo el matí mirant el suc, que m'ensenya sense cap vergonya el color del qual n'és propietat. 

Les seves mans

Si recordéssim tots els moments que les nostres mans han tocat mans d'altres persones segurament ens sorprendríem. Si ens posessin davant nostre totes aquestes persones, en línia, de ben segur que no en reconeixeríem més de la meitat. Donar la mà – per la majoria de mortals – és un fet cordial, buit, gairebé superflu.

Però no per ella. Ella no dóna la mà mai a desconeguts. Ella salvaguarda les seves mans tant o més que el seu sexe. Ella pot recordar cada moment, cada persona i cada instant en què ha donat la mà. I, per la mateixa raó, jo, si se'm posessin davant totes les persones a qui algun dia he donat la mà, en línia, només la miraria a ella. I al creuar-nos la mirada les mans em començarien a suar. Donar la mà està infravalorat. Les mans parlen. I poden parlar molt més alt que els ulls. Recordo exactament totes les paraules que em va explicar aquella nit, dins d'aquell cotxe, amb les nostres mans amagades sota un jersei. Recordo la melodia dels seus dits com si no haguessin passat tants anys. El recorregut del seu índex resseguint tots i cada un dels meus dits mentre, mica en mica, se m'eriçaven tots els cabells del braç. Tan sols amb la seva mà, cada cop més calenta, em va cantar una de les cançons més boniques que he sentit mai. I és clar que dies més tard vam fer l'amor. I què? Jo, si pogués triar, donaria el que fos perquè em tornés a donar la mà. 

Allò que el temps ensenya

Sempre m'ha agradat escriure tot escoltant una cançó. Deixar que la música ompli les paraules. Que la melodia faci alleugerir el pes de la prosa. Qui ho llegeix ho nota, ho agraeix. Ara mateix en Drexler em canta a cau d'orella. No sé si ho faria mai tan bé si estiguéssim nosaltres dos a soles. De fet, segurament quan va gravar la cançó no pensava en mi. Però tan se val, això. És totalment igual perquè ara mateix, assegut al meu balcó, l'he vista passar. Per sort tinc els meus apunts aquí i he pogut dissimular prou bé (crec). Ella. Ella buscava alguna cosa dins la seva cartera. I tot i ser octubre – i no perquè rimi – d'alguna manera tots hem sabut que ha arribat la primavera. I pam. El test del davant de casa ple de brots. I pam. El barri s'ha omplert d'escots. I la tarda se m'escapa. Se m'està escapant. Se m'ha escapat. Però en Drexler segueix cantant i de cop me'l puc imaginar perfectament creant la cançó. Tot és clar. Ell. Sense trobar el seu centre. Maó sobre maó. Però sense trobar la tornada, sense trobar la raó.

I ara els vianants s'organitzen. Passegen d'una forma totalment sincronitzada. Fent una mena de coregrafia. Els genolls al ritme de l'alegria. Cada farola ja té la seva ballarina. I entra una banda d'homes mudats amb instruments de vent per la cantonada.  I la miro. Ella. Petrificada buscant encara alguna cosa dins la seva cartera. I la deixo de mirar. I torna a caminar fins que la miro de nou.
I la tarda ensenya la cintura.
I el temps ens ensenya que hi ha coses que ni ell mateix cura.

Barcelona, Califòrnia.

Cadascú és cadascú. I això està clar. I cadascú de nosaltres ens diferenciem de la resta per tot el que ens caracteritza. Una persona, tu mateix, tu ets el còmput global de tot el que et defineix. El pes. L'edat. Les orelles del teu pare, el nas de la teva mare. El pH. El nombre de glòbuls vermells. El funcionament de la teva tiroides. La teva resistència al dolor. Els amants que has tingut. La gent que no t'ha volgut. Els teus enemics. Les teves victòries. Les derrotes. Les hores perdudes fent com si estiguessis estudiant. Les teves limitacions psicomotrius. Les vegades que t'han fotut. Els amics que se n'han anat. Les barbaritats que et passen pel cap. Els llocs que has visitat. O per suposat els teus propis records.

Com a peresona (en teoria) pots fer tot el que et doni la puta gana. Canviar de lloc els mobles de la sala d'estar. O escriure una cançó. O follar-te a la teva estrella de cine preferida. O plorar si ho necessites. O viatjar a la lluna, o enriure-te'n de la teva ombra. O posar-te els mitjons desaparellats. Menjar peix o menjar carn. Fotre quinze (o setze) rons en una nit. Dir en tot moment el que et passa pel cap. O cremar un parell de sucursals bancàries. Menjar dur, cagar fort i no tenir por de la mort. O mentir sense contemplacions. O enviar-ho tot al rec. O fer sempre el que vols. Realitzar-te. Sentir-te justificar. Ser feliç òstia, ser feliç.

Però no. La realitat és una altra. Hauries de poder fer tot el que donés la puta gana, però no pots. I això és un ferm error. Perquè tot el que no has fet -voluntària o involuntàriament - et condiciona tant com allò que has fet. 

La gent que no has conegut. Els concerts que no has presenciat. 
Les ciutats que no has descobert. Les melodies que no has escoltat. 
Els còssos que no has abraçat. Les vides que no has viscut.