Corria el 15 de març del 2011 quan algú important que ara mateix no recordo qui era em va passar la còpia pirata de 10 milles per veure una bona armadura. Durant el lapse de tres anys entre el primer i el segon disc, els Manel havien crescut d'una forma que pocs podíem imaginar. El nombre de fets i persones viscudes escoltant-los, per tant, també van créixer exponencialment i es fan difícil de sintetitzar-los tots. Em centraré, si em permeteu, en ells.
Benvolguts (ells)
Parlo de temps, però crec que era aproximadament cap al final de la carrera, que vam agafar aquesta cançó com a himne nacional de la biotecnologia. El ritual era senzill però de resultats òptims. Quan tornàvem a casa després d'una nit memorable, ens paràvem un moment a qualsevol punt de qualsevol carrer i cantàvem Benvolgut a capella de pe a pà, abraçats els uns amb els altres en una mena d'orgia sinfònica que despertava a mig barri. El clímax arribava amb el meu dit resseguint-li la columna vertebral, que el reservàvem per l'andalús que va ser capaç d'aprendre's una de les cançons més llargues que mai s'hagin escrit en català. Quan arribava aquesta part, ell ja s'encorvava i tots li resseguíem la columna, sent, en aquell moment, la cosa més important del planeta.
Una d'aquestes nits ens vam trobar uns quants homes ja d'avançada edat al costat d'uns matolls que ens van mirar perplexos però somrient. Recordo que a l'acabar la cançó m'hi vaig acostar, parlador com n'era, i els vaig preguntar com qui no vol la cosa quin era el sentit de la vida. Nano, el sentit de la vida és la recerca de la bellesa. Me'ls vaig creure. Ells no ho sabien ni segurament ho sabran mai. Però des d'aquella nit que m'ho miro tot amb uns ulls diferents.
El meu pare sempre em deia que la millor època de la seva vida en va ser l'etapa universitària. I, ara per ara, hi estic totalment d'acord. Recordo, però, que sempre li preguntava quins amics en conservava i la resposta sempre em sorprenia: cap. Em sorprenia encara més quan em deia que, de fet, no en recordava ni els noms de la majoria. Però, per ser honestos, jo també en començo a oblidar algun. Les vides s'allunyen, i no passa res. D'altres, en canvi, crec que els recordaré per sempre.
És precisement per això que segurament, d'aquí molts anys, quan ens trobem en una d'aquelles trobades d'ex-alumnes que acaben a les tantes de la matinada i baixem al carrer, ja no cantarem Benvolgut. Els nanos amb ganes de menjar-se el món que tornin a casa a aquelles hores tot eufòrics, en canvi, faran qualsevol ritual etíl·lic davant nostre. Ens els mirarem perplexos, però somrient. I quan ens preguntin el sentit de la vida els direm que busquin la bellesa, perquè només allò que és bell és pur. I només allò que és pur dura per sempre.
