Els millors professors europeus

Corria el novembre del 2008 (ja fa 7 anys!) quan el meu germà Ignasi em va ensenyar el videoclip de Dona Estrangera. Els Manel sonaven diferent. Tan diferent que, per què no admetre-ho, van canviar-nos. 

Avui l'he escoltat de nou. Els millors professors europeus. Com sempre dic, el valor d'un disc no està en la música en sí; el valor d'un disc està en les coses que hem viscut escoltant-lo. Recordo que fèiem batxillerat i que per la gran majoria de l'Institut els meus amics i jo érem considerats els freaks que escoltaven els pesats dels Manel. Nosaltres, que no sabíem res de la vida, ens els miràvem somrient i assentíem, com qui no va amb la cosa. I a l'arribar a casa el tornàvem a escoltar. 

De tots els records, el més mític que en tinc (i m'atreveixo a dir que en tenim) és quan un parell de setmanes abans de fer la selectivitat, els meus amics i jo vam decidir pujar en tren a Sant Martí de Sesgueioles, un cap de setmana, a veure un concert dels Manel a La Guàrdia Pilosa. El poble, preciós, té quatre cases. La plaça on tocaven, exquisita, trenta metres quadrats. Potser érem vuitanta persones i entre les llums, els fanalets, les nostres primeres cerveses i les seves primeres cançons, va ser una nit de plena felicitat. 

El fet és que al ser tots - o gairebé tots - menors d'edat, vam fer el camí fins a la Guàrdia, que queda a dalt d'una muntanya, caminant. L'Èric, que era el més intrèpid, va decidir agafar la bicicleta. Els pixapins que venien de Barcelona amb els seus Golfs es paraven a preguntar-nos quina direcció havien de seguir. Vam pujar, amb la guitarra, cantant totes i cada una de les cançons del disc. Paraula a paraula. Ara, quan miro enrere, aprecio valor que va tenir pujar aquella muntanya. No caminàvem en contra del pendent, caminàvem escalant la paret de tots els prejudicis de l'època. I la vam rebentar com qui rebenta timpans. Érem joves, però sabíem què ens agradava i què volíem. De fet, crec que sempre consideré que la meva joventut va començar fent aquell camí. 

Han passat molts anys, i n'hem viscut de molts colors. Però crec que per fi he entès que ells són els meus millors professors europeus. Els nostres records són el que ens fan únics i ens uneixen. Potser avancem per camins diferents. I de ben segur que alguns de nosaltres hem tingut la sensació d'estar perduts algun dia. Però no passa res. Quan això passa, tenim la sort de poder parar-nos al mig del camí. De mirar enrere. I de reconfortar-nos cantant que hem vingut caminant des de Sant Martí, i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Seguir caminant, de cop, es redueix a moure el cos al compàs d'un tambor accelerat.