Antropologia Arquitectònica

Tot s’ha de dir en aquesta vida: poques coses al món m’agraden tant com els cels blaus d’abril.

Crec que eren al voltant de les sis de la tarda i jo, perdona’m mare, ja anava mig torrat de cervesa del paqui i de les paraules nostàlgiques d’en Ben Brooks (Gloucestershire, 1992) a Lolito. Arrepenjat contra les parets gòtiques del Convent dels Àngels (pedres del 1562, nanos), em vaig fer una promesa: si arribaves abans que caigués el Sol, tu, que sempre arribes tard arreu, aquella no seria l’última de les nostres tardes. Contra tot pronòstic, vas girar la cantonada amb l’últim raig de llum. Potser era la quarta o cinquena tarda de les nostres vides– qui ho hagués dit, mirant-nos? – i la vam passar asseguts, jo contra la muralla del Convent i tu contra la del meu pit, no sé quina més alta. Les meves mans als teus cabells, els teus ulls tancats. Si una cosa vam tenir tu i jo, a manca de sort, va ser aquella calma. Una calma dolça i densa, gairebé palpable, que ens va permetre aillar-nos estones com aquella de les nostres realitats paral·leles i trobar la tendresa en la més feréstega de les tempestes; una calma tan primaverenca que ens va permetre fer-nos créixer, mútuament, roses als dits i revelar tots i cada un dels misteris, mentre al nostre voltant cremava el més ferotge dels incendis.

Aquella tarda d’abril, dues estudiants d’intercanvi passejaven per la plaça amb la seva càmara d’època, fotografiant l’escena barcelonina. M’hi vaig fixar un parell de vegades perquè es van passar el vespre captant imatges de racons que un principi no semblaven tenir cap interès especial. Recordo que fins i tot en vam parlar, imaginant-nos, com sovint fèiem, la vida dels altres. Al veure que marxaven em va agafar un no-sé-què i d’una revolada em vaig aixecar i les vaig perseguir corrents fins al bell mig de la plaça per demanar-los que ens enviessin les fotos, pensant que, sense voler-ho, potser havien retratat les nostres abraçades. Van resultar ser dues estudiants d’Itàlia a la Pompeu, cursant una assignatura anomenada Antropologia Arquitectònica (o això vaig entendre) on miraven de plasmar la interacció entre la societat i els espais arquitectònics que ens envolten. Em va semblar d’una màgia indescriptible el fet d'haver format part, sense saber-ho, del seu art a l’hora d’escriure i descriure l'espai. 

Va arribar la primavera i amb ella un estiu encès. Però no ha estat fins avui, just avui que ja som tan lluny de tot que m’han arribat al mail. Com un boig, les he repassades una a una per ensenyar-te-les, però ai, las, quina decepció més gran al veure que no apareixíem a cap d’elles. Porto tot el dia donant-hi voltes, buscant-hi un raonament lògic. Com pot ser que hi aparegui la gent que ens envoltava i l’espai on vam passar la tarda sigui buit? Aquell killo de l’skate que es feia el xulo amb les noies. Aquells argentins que parlaven de com vivien de puta mare rellogant les seves habitacions a AirBnb. Aquella dona trista, fumant, amb la mirada perduda. O fins i tot aquells dos turistes que es van posar a dormir, esgotats, allà a la cantonada.

Ben mirat, però, la resposta és ben simple. Si no sortim a cap d’aquelles fotos és senzillament perquè tu i jo, raig de maig, mai vam arribar a creuar la fina barrera que separa allò que és màgic, d'allò que és real. 

El cirerer

Poques vegades he tornat a pensar en el cirerer que tant estimaven l’avi i l’àvia. Tan poques que ahir, quan em va assaltar el record d’aquelles frondoses branques, una nostàlgia dolça em va recórrer tot el cos.

Mentiria si us intentés descriure el blanc fugaç de les flors a l’abril o si us expliqués com en comptàvem els cinc pètals amb el Nasi, el meu germà; senzillament mai vam trepitjar el camp de l’avi aquelles èpoques de l’any. Vívid és el record, però, d’aquella verdor salvatge de juny només trencada pel vermell punyent del fruit: madur, dolç, alegre, tant com ho és el record del tacte d’aquelles branques noblement recargolades o el de l’olor d’estiu esclatant.

El ritual era gairebé sempre el mateix. Primer aturàvem aquell Renault atrotinat a la sabateria que havien regentat els avis abans de jubilar-se (encara anomenada ara Calçats Cabanes) i buscàvem entre milers de caixes polsegoses el més distingit parell de sabates de la nostra talla. Després, l’avi conduïa fins el camp i ens llaurava, amb quatre cops d’aixada magistrals, un tros d’hort on la nostra imaginació hi feia créixer trinxeres pels nostres estimats ninots. El moment àlgid del dia sempre arribava quan li fèiem situar la manguera a un extrem del canal que havia solcat i admiràvem com la força de l’aigua s’enduia inexorablement tot el que trobava per endavant. Enfangats fins dalt, l’àvia ens feia deixar les sabates a la barraca i, si era el temps i ja descalços, ens enfilàvem als branquillons traidors del cirerer, ens omplíem la panxa de les més vermelles i ajudàvem els avis a collir-ne caixes i caixes, que després repartien, bons com són, per tot el veinat.

Encara més clavat a la ment tinc, però, el dia que ens explicar que els havien talat el cirerer de soca-rel. En Joanet, que compartia l’hort amb l’avi, n’havia fet miques en un acte de follia, al·legant que no volia que la gent que passava a la vora del camp els en robés. L’àvia, una dona joiosa i riallera com poques n’he conegut a la vida, repetia sense esma “això no es fa”, amb una facció tan trista que hom podia ben bé endevinar que, amb el cirerer, també els havien arrencat un tros de vida.

Avui, que ja en fa d’anys, em preguntava què pesa més al cúmul d’històries de la seva vida; si el record del cirerer esplendorós al juny o el munt de trossos inerts amb què el van convertir. M’han dit que ara quan pensen en l’arbre no el veuen pas talat, que el recorden ben viu, igual que recorden vives totes les persones que han anat marxant.

Quin ai al cor més gran a l'escoltar-los i entendre, per fi, que els cirerers també es poden estimar.

A voltes

A voltes,

sento com paraules sense filtre

penetren silencioses

la finestra dels meus sentits.

Potser versos tendres que algú –de molt lluny-

llança desesperadament al vent

i em regala sense saber que existeixo.

Com les persones, n’hi ha que em travessen.
I n’hi ha que es converteixen en poema.