Feia temps que no agafava la pluma i escrivia. Ara, que escric, me n’he
adonat. El tacte de cada tecla, la melodia d’una lletra darrera un altra, m’ha
fet pensar que les coses bones ho són encara més després d’un descans. Potser la
seva essència torna a tastar-nos com aquella primera vegada.
Feia temps, també, que un dels meus filòsofs em va recomanar un llibre: On
the Road, Kerouac. Ho reconec: ho vaig intentar un parell de cops, no vaig
poder enganxar-m’hi i vaig baixar del camió a les primeres de canvi. Aquí, a
Sydney, me’l vaig trobar a la llibreria de segona mà, cridant-me, i vaig
decidir intentar-ho per últim cop. La història, en primera persona, de roadtrips
per la USA dels 40’. Una vida, una vitalitat. Unes ganes boges de menjar-se
el món que travessen la pàgina i et penetren el cervell.
Llegint-lo m’han vingut records de les quatre ciutats on he passat els
darrers anys.
L’Uppsala blanca del febrer, torrats de chacha, esperant que ens
deixessin entrar a qualsevol local de merda, on hi faríem el mateix de sempre:
parlar entre nosaltres. La bici, el vent a la cara, la neu als ulls. La San
Diego de l’estiu etern, baixant per les corbes de la Jolla Shores amb el
meu moribund Mazda 621 (blau fosc)
veient el sol marxant per l’oest, per allà on acaba Amèrica. La mexicana
del Sarah´s, els burritos de davant de casa. Burrito California
Deluxe. Que em rebenti un llamp si no és el milllor burrito del món. Les
nits de dissabte de Coors Light i rock del bo emboltats de dones de
cinquanta anys embriagades de melancolia. El retrobament i el perdó mutu amb
Londres, la ciutat de la pressa. Les melenes sota boines, les llums brillants
del London Bridge reflectides al Tàmesis quan hi corria a les nits. Els
mercats de menjar del món de Shoreditch i els concerts a llocs secrets
per a turistes. La Sydney del sol i les ostres gratis dels divendres, de la
cervesa i les platges inifintes (d’enyorança).
Tot això m’ha vingut al cap. Però tot això és igual. De fet espero que ja
us n’hagueu oblidat. Només volia que us en fessiu una idea vaga de records diaris
de persones random fora de casa. Perquè l’important és que avui ha
sonat, de casualitat, Barcelona,
del bo d’en George Ezra. I m’ha fet gràcia que algú tingui un record de
visita de Barcelona, perquè els meus records més intensos sempre seran d’allà.
I just en aquell moment he pensat que si l’agafés a l’estiu, Barcelona, amb
tots els seus racons, terrasses, pensaments, perquès i habitants; l’aixequés al
cel i la fes girar tan depressa que es condensés i quedés en forma d’una espessa
massa maleable, i d’aquesta, en fes una persona, aquesta no podria ser cap
altra que Ella. Ella i el seu vestit blanc (o blau), d’esquena
destapada. Ella, de pell tan bruna, en un dels meus records més
intensos.
