diumenge, 22 de maig del 2016

Ella, Barcelona

Feia temps que no agafava la pluma i escrivia. Ara, que escric, me n’he adonat. El tacte de cada tecla, la melodia d’una lletra darrera un altra, m’ha fet pensar que les coses bones ho són encara més després d’un descans. Potser la seva essència torna a tastar-nos com aquella primera vegada. 

Feia temps, també, que un dels meus filòsofs em va recomanar un llibre: On the Road, Kerouac. Ho reconec: ho vaig intentar un parell de cops, no vaig poder enganxar-m’hi i vaig baixar del camió a les primeres de canvi. Aquí, a Sydney, me’l vaig trobar a la llibreria de segona mà, cridant-me, i vaig decidir intentar-ho per últim cop. La història, en primera persona, de roadtrips per la USA dels 40’. Una vida, una vitalitat. Unes ganes boges de menjar-se el món que travessen la pàgina i et penetren el cervell.

Llegint-lo m’han vingut records de les quatre ciutats on he passat els darrers anys.
L’Uppsala blanca del febrer, torrats de chacha, esperant que ens deixessin entrar a qualsevol local de merda, on hi faríem el mateix de sempre: parlar entre nosaltres. La bici, el vent a la cara, la neu als ulls. La San Diego de l’estiu etern, baixant per les corbes de la Jolla Shores amb el meu moribund Mazda 621 (blau fosc)  veient el sol marxant per l’oest, per allà on acaba Amèrica. La mexicana del Sarah´s, els burritos de davant de casa. Burrito California Deluxe. Que em rebenti un llamp si no és el milllor burrito del món. Les nits de dissabte de Coors Light i rock del bo emboltats de dones de cinquanta anys embriagades de melancolia. El retrobament i el perdó mutu amb Londres, la ciutat de la pressa. Les melenes sota boines, les llums brillants del London Bridge reflectides al Tàmesis quan hi corria a les nits. Els mercats de menjar del món de Shoreditch i els concerts a llocs secrets per a turistes. La Sydney del sol i les ostres gratis dels divendres, de la cervesa i les platges inifintes (d’enyorança).

Tot això m’ha vingut al cap. Però tot això és igual. De fet espero que ja us n’hagueu oblidat. Només volia que us en fessiu una idea vaga de records diaris de persones random fora de casa. Perquè l’important és que avui ha sonat, de casualitat,  Barcelona, del bo d’en George Ezra. I m’ha fet gràcia que algú tingui un record de visita de Barcelona, perquè els meus records més intensos sempre seran d’allà.

I just en aquell moment he pensat que si l’agafés a l’estiu, Barcelona, amb tots els seus racons, terrasses, pensaments, perquès i habitants; l’aixequés al cel i la fes girar tan depressa que es condensés i quedés en forma d’una espessa massa maleable, i d’aquesta, en fes una persona, aquesta no podria ser cap altra que Ella. Ella i el seu vestit blanc (o blau), d’esquena destapada. Ella, de pell tan bruna, en un dels meus records més intensos. 

I en comptes de tornar a casa amb tren, hi he tornat caminant, sense pressa, amb aquest record passejant-me la ment. Cantava l’Ezra I´ll be lying right by your side, in Barcelona. I jo em preguntava, creuant-me amb desconeguts, si el seu cos tornarà a tastar-me com aquella primera nit, a Barcelona.   

dimecres, 3 de febrer del 2016

10 milles II: El gran salt

Ell és el meu saltador professional des de fa uns aproximats sis anys. Si voleu fer-vos una idea vaga de la seva personalitat, arranqueu quatre pàgines de Sallinger, tres de Bukowski i dues de Kafka, barregeu-les a l'atzar i comenceu a llegir el collage des de l'última pàgina.
Corria el setembre del 09' quan els nostres camins es van creuar. I per què enganyar-nos? Va ser el primer Filòsof que vaig conèixer a la Universitat. Baixàvem les escales amb els de Terrassa i se'ns va unir com ho fan els de la Garriga: naturalment. Recordo que -inspirat per ell- jo també em vaig demanar una estrella, davant la perplexitat dels cafès amb llet dels nostres companys. Qui ho hagués dit, llavors, que aquella seria la primera de moltes? La gràcia dels nostres cognoms va voler que fóssim companys de laboratori del primer a l'últim dia de la carrera, i sempre de remolc (com totes les coses maques de la vida).

Tot i que la nostra relació hagi estat sempre com un passeig tranquil de Matadepera fins la Mola, la seva cançó de Manel és el Gran Salt, bàsicament per la por que professa a caminar sobre el terreny emocional. Sent un grimpador professional com és, són poques les vegades que un el pot veure tocant de peus a terra, tot i que sempre hi caigui amb els peus plans. Mentre un el veu allà dalt, saltant d'una forma estranya, envoltat de fum dens i blanc (i a més de tres pams), es pot arribar a preguntar si dins d'aquell cos tan ben proporcionat hi ha cap rastre d'emoció humana. Quan un s'hi apropa encara més, i el mira des d'abaix, s'ho pot arribar a preguntar un altre cop, i encara més seriosament.


La resposta, però, sempre havia estat breu, certa i clara. I me'n penedeixo de no haver-la trobat fins l'última nit que el vaig veure aquest gener, allà a la Plaça Sant Felip Neri. Aquest cop, potser per la màgia de l'església, en comptes de mirar-me'l des de baix com tots els altres cops, vaig decidir anar-lo a buscar a les altures, on ens vam abraçar com mai ho havíem fet abans.

El nostre Gran Salt; aquell breu lapse de temps en què, sobre la plaça, el nostre amor va vèncer per sempre més tota força de gravetat.