El món al teu abast

Aquesta nit de desembre no es mereix aquesta desídia que t'ha mossegat el coll i t'ha fet una ferida de les grans, just abans de tornar a casa. I ara, ara no hi ha res que pari el Vals de les Llàgrimes. En cauen tantes - però tantes - que el teu balcó ja no t'aguanta i es pregunta què se n'ha fet de la dignitat humana. I et vol dir, però no sap com dir-t'ho, que no n'hi ha per tant. 

I mentrestant, lluny, anem cremant la joventut. Tan ràpid que la sang ja no ens bull tant. I les pedres que tiràvem als cotxes des de dalt de qualsevol arbre ara ens cauen al damunt mentre passem el Sant Joan asseguts a qualsevol platja, mirant a l'horitzó. I són els nostres errors que se'n van de marxa a qualsevol Xiringuito. 

I els records. Ai, els records. Els records que compartim ara ja no sabem si els hem perdut remullats en els llençols, ja batejats per un altre cos que a hores d'ara es desfà per estar amb tu. I, i tant que ho sé. Sé que hi ha nits que l'amargor t'embolica i et penetra i t'inunda d'ansietat, i et deixa el teu cos com una puta pedra. Igual que a mi. Però ei, mentrestant, el món al nostre voltant segueix girant. 

Són tants moments d'inanició, de fam, que la vida ara mateix sembla un tràfic d'ocasions (perdudes), contradiccions, frivolitats i - com sempre - intermitències. Sé que tot plegat no és gaire, però tampoc ho podem fer millor. Dins dels óssos tots tenim el nostre jo de sis mesos dormint amb bolquers que s'acollona i es bloqueja quan es queda sol i lluita contra el món i plora i s'ofega entre mocs. 

Penso en tu constantment i la tendresa m'esborrona. El teu nom m'escalfa el cor, ben endins. M'han dit que tot et va com una seda. Cuida't molt, cuida'm més i cuida a tota i cadascuna de la gent que se't creui. Els ingrats i els fills de puta es moriran tots de seguida. 

I ja ho veuràs: el món és al teu abast. 

La bellesa dels Westerns

Mai ho hagués dit, però al Far West he descobert que sóc un fan dels Westerns. Pels meus amics arquitectes i polítics, un Western Blot és una tècnica molecular que ens permet detectar la presència d'una determinada proteïna en una mostra. Poques tècniques moleculars ofereixen una combinació d'esdeveniments tan precisos i elementals per la ciència. I aquest fet combinat amb la durada del procés el fan tan rodó que he decidit explicar com em delecto cada cop que dubto d'en Clint Eastwood mirant el Gran Canyon del Colorado. 

Així doncs començo el procés ben d'hora al matí, quan encara no hi ha ningú al laboratori i es respira una calma d'església. Vaig al congelador de -80ºC on hi tinc les meves mostres perfectament ordenades i etiquetades. Les trec i les summergeixo en peces de gel contentes de no haver acabat el cicle al fons d'un got de Mojito. Bullo les mostres durant cinc minuts a 96ºC i les carrego directament al gel que em servirà per separar les proteïnes durant unes tres hores. Durant l'espera vaig a buscar un cafè amb llet i gel al bar del Salk i penso en com enyoro els meus amics de la Universitat davant les portes de l'infern del Bar de Biociències. 

Quan la proteïna més petita ha arribat al final del gel arriba un dels meus passos preferits: transferir les proteïnes des del gel a una membrana que em permetrà seguir amb l'experiment. M'agrada especialment perquè al meu laboratori no tenim esponges, necessàries per l'operació. Sempre les vaig a demanar al laboratori del pis de dalt on la Senyora Simpatia (tonta i rosseta) em rep sempre amb un somriure i em pregunta "Here again?". Després obre el calaix on guarden les esponges i me'n dóna dues, abans d'acomiadar-me amb un amor comparable al de les meves àvies posant-me colònia abans d'anar a col·legi. 

Amb sincronia i a màxima velocitat transfereixo les proteïnes a la membrana usant tot d'aparells moderns que han esperat molt per rebre el seu nom. I després, ai després. Després he de bloquejar tots els punts de la membrana que han quedat lliures. La forma més fàcil de fer-ho és fent servir llet en pols dissolta, que em porta un altre cop records de quan encara tolerava la lactosa. El got blanc i fred al costat del llit per créixer sa i fort. I clink, tancar el llum i somniar en el Far de Ses Salines. 

Per acabar, summergeixo la membrana en una solució que conté anticossos específics per la meva proteïna. La rento com un pare renta els seus fills. La banyo de nou en una solució amb un anticòs específic pel primer anticòs i la torno a rentar, aquerst cop com una mare renta els seus fills. Preparada. Afegeixo una solució que em permetrà detectar la presència de l'anticòs a la màquina de raigs X, de la qual en sóc un fan perquè em dóna el punt de dramatisme necessari perquè la ciència no sigui avorrida. La qüestió és que aquest últim procés s'ha de fer en una cambra totalment fosca perquè el mètode que fem servir és sensible a la llum. El punt culminant és introduir la mostra dins la màquina. La màquina la reté dos minuts i hom es sent com un pare esperant a fora de l'habitació el seu primer fill. 

Si tot ha anat bé, veuré unes marques quan surti de l'habitació fosca. I la investigació valdrà la pena. 

Si tot ha anat malament, no veuré res quan surti de l'habitació fosca. I la investigació valdrà encara més la pena.