Aquesta nit de desembre no es mereix aquesta desídia que t'ha mossegat el coll i t'ha fet una ferida de les grans, just abans de tornar a casa. I ara, ara no hi ha res que pari el Vals de les Llàgrimes. En cauen tantes - però tantes - que el teu balcó ja no t'aguanta i es pregunta què se n'ha fet de la dignitat humana. I et vol dir, però no sap com dir-t'ho, que no n'hi ha per tant.
I mentrestant, lluny, anem cremant la joventut. Tan ràpid que la sang ja no ens bull tant. I les pedres que tiràvem als cotxes des de dalt de qualsevol arbre ara ens cauen al damunt mentre passem el Sant Joan asseguts a qualsevol platja, mirant a l'horitzó. I són els nostres errors que se'n van de marxa a qualsevol Xiringuito.
I els records. Ai, els records. Els records que compartim ara ja no sabem si els hem perdut remullats en els llençols, ja batejats per un altre cos que a hores d'ara es desfà per estar amb tu. I, i tant que ho sé. Sé que hi ha nits que l'amargor t'embolica i et penetra i t'inunda d'ansietat, i et deixa el teu cos com una puta pedra. Igual que a mi. Però ei, mentrestant, el món al nostre voltant segueix girant.
Són tants moments d'inanició, de fam, que la vida ara mateix sembla un tràfic d'ocasions (perdudes), contradiccions, frivolitats i - com sempre - intermitències. Sé que tot plegat no és gaire, però tampoc ho podem fer millor. Dins dels óssos tots tenim el nostre jo de sis mesos dormint amb bolquers que s'acollona i es bloqueja quan es queda sol i lluita contra el món i plora i s'ofega entre mocs.
Penso en tu constantment i la tendresa m'esborrona. El teu nom m'escalfa el cor, ben endins. M'han dit que tot et va com una seda. Cuida't molt, cuida'm més i cuida a tota i cadascuna de la gent que se't creui. Els ingrats i els fills de puta es moriran tots de seguida.
I ja ho veuràs: el món és al teu abast.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada