El bell nord glaçat

Si viatges pel bell nord glaçat - on el vent bat el cel fronteré - dóna records a una noia d'allà. Ja fa temps que l'havia estimat. Si és quan hi ha tempestes de neu, quan el riu gela i l'estiu se'n va, mira'm si té un jersei prou calent que l'abrigui dels crits que fa el vent. Mira'm si els seus cabells són tan llargs, si fan rius juganers sobre els pits, si els duu com sempre els he recordat. No sé si encara em guarda un record. Jo per ella he pregat molt sovint. Tan de nit en la meva foscor com de dia en la meva claror. 

Però vaja, que si viatges pel bell nord glaçat - on el vent bat el cel fronteré - dóna records a una noia d'allà. Ja fa temps que l'havia estimat. 

Embassa't

Estem darrere l'escenari veient els Manel. Quan han sortit era de dia, però ara ja és de nit. I va i comença aquella cançó i jo tanco els ulls i ens veig cantant-la els dos tombats, despullats, a la platja, amb el vent bufant. I tu, més morena que mai. Molt abans, molt abans de tot això. 

El concert és per flipar-lo, estem els vuit atents. Perquè això de sortir a l'escenari bufats ja fa massa temps que no ho fem. Hi havia massa gana i tot era un fer la mà i en acabar volíem oblidar que havíem tocat. I l'endemà sempre ens deixava aquella sensació mastegable de fracàs. Però això era abans, molt abans, quan les ressaques. Molt abans. 

La veu nasal del Guillem combina perfectament amb la ginesta del parc, que ens assaona en el vent. I quan pugem a l'escenari i el Nasi compta tres, caic en el fet que no és el vent, que el que oloro és la teva pell. Més que abans. Molt més que abans. L'amor creix molt més fort que mai. Amb la distància, més clar que mai, aquest so t'acompanyarà. 

Molt abans d'aquesta cançó ja ens besàvem. Molt abans.

Mília

Si per les albes veieu passar un vaixell tot besant les aigües del mar bressol dels Déus, feu-li senyal, que pugui veure on som i caminar amb nosaltres cap al nord. Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó, no penseu mai que ho hagi perdut tot, que el poble sempre podrà inflar el velam per guanyar onades fetes de por i de sang. Vaixell que plores igual que plora el meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port.

Allà on siguis, fins sempre.

El racó

Un dels records més bonics que tinc de Barcelona és el racó que ella em va ensenyar. Es veu que cada cop que m'hi portava s'hi jugava l'herència, perquè en principi era - i segueix sent - un secret de família. Però érem joves i forts, i res era més important que les estones que vam passar-hi, tot i que només fóssim nens. Només us puc dir que n'estic gairebé segur que ha de ser pels volts de l'Avinguda Gaudí. Sempre seguíem el mateix protocol. Quedàvem al Restaurant La Conca del Carrer Lepant. Fèiem un cacaolat i ens explicàvem com havia anat l'any, perquè només ens vèiem un cop cada d'any (sempre a l'estiu). Llavors em feia tancar els ulls. "Promet-me que no miraràs, és important per mi" em deia sempre a cau d'orella just després de deixar els quatre cèntims de propina. "Promès" (mai, mai vaig mirar). Llavors sortíem a fora, jo ja amb els ulls tancats. Em posava les seves mans als ulls i em feia donar unes quantes voltes per perdre l'orientació. Després començàvem a caminar. Primer pel carrer fins entrar a algun edifici. Portes, i portes, la meva mà sempre a la seva espatlla. Esglaó, esglaó. Juraria que primer baixàvem molt per tornar a pujar. Recordo que fins i tot havíem de passar una mica ajupits per algun fragment del nostre trajecte. Tres, dos, un, obre els ulls. Hem arribat. Dos bancs de pedra tallats al mig d'algun edifici, enfocant directament la Sagrada Família, amagats d'una forma magistral darrere un finestral medieval. El racó. El racó on no passava el temps quan els turistes es retiraven i la immensitat i majestuositat de la Sagrada Família es feien encara més evidents. El racó on cada any era l'últim any que ens vèiem, fins que ho va ser. Fa tants anys que no sabia res d'ella que em va sorprendre (gratament) rebre un email fa uns dies que només deia (i quines paraules!) "que arribi l'Agost".