Estem darrere l'escenari veient els Manel. Quan han sortit era de dia, però ara ja és de nit. I va i comença aquella cançó i jo tanco els ulls i ens veig cantant-la els dos tombats, despullats, a la platja, amb el vent bufant. I tu, més morena que mai. Molt abans, molt abans de tot això.
El concert és per flipar-lo, estem els vuit atents. Perquè això de sortir a l'escenari bufats ja fa massa temps que no ho fem. Hi havia massa gana i tot era un fer la mà i en acabar volíem oblidar que havíem tocat. I l'endemà sempre ens deixava aquella sensació mastegable de fracàs. Però això era abans, molt abans, quan les ressaques. Molt abans.
La veu nasal del Guillem combina perfectament amb la ginesta del parc, que ens assaona en el vent. I quan pugem a l'escenari i el Nasi compta tres, caic en el fet que no és el vent, que el que oloro és la teva pell. Més que abans. Molt més que abans. L'amor creix molt més fort que mai. Amb la distància, més clar que mai, aquest so t'acompanyarà.
Molt abans d'aquesta cançó ja ens besàvem. Molt abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada