Ara que el Sol ja no es pon a Suècia és temps de pensar en les últimes coses. Com a concepte trobo que és brutal. Per mi hi ha dos tipus d'últimes coses, aquelles de les quals en som conscients que ho seran i les que, en canvi, ho seran sense que nosaltres ho podem saber de cap manera.
És evident que mentre seguim vius tot segueix sent possible. Existeix una petita possibilitat que tornem a fer un petó a aquella persona estimada. I no. No serà el mateix. No sentirem el mateix que en aquell moment. Però l'acte farà que el que va ser l'últim petó perdi aquesta categoria per sempre més. Crec que és bastant evident que tots valorem les coses més quan s'acaben - o quan som conscients que s'acaben-. L'última galeta sempre té un gust més especial que la primera tot i ser exactament iguals.
Però no és d'aquestes últimes coses de les que vull parlar. Vull parlar de les altres. De les que s'acaben sense que nosaltres en siguem conscients. Vull parlar de l'últim cop que va nevar a Uppsala i del fet que no ho recordi.Si no ho recordo és perquè segurament en aquell moment no era conscient que era l'últim cop. Si ho hagués estat, en comptes de queixar-me del puto temps, m'hagués assegut darrere la finestra i hagués mirat com tot es tornava blanc. Potser fins i tot hagués sortit a fora i hagués deixat que alguns flocs caiguessin sobre el meu cap. I per això suposo que és tan famosa la filosofia de viure-ho tot com si fos l'últim cop. Perquè quan existeix la possibilitat que sigui l'últim cop tot agafa una dimensió especial. El fet serà física o mentalment el mateix, però l'absorbirem d'una manera molt diferent i és això el que ens quedarà.
Potser molts pagarien per tornar a viure les coses per primer cop. Jo pagaria per poder-les tornar a viure per últim cop i ser-ne conscient.
