Que no arribi mai el dia

Que bonic és quan en un somni es barreja realitat, ficció i voluntat. De fet – potser – els somnis són això. Era una tarda nit d’aquestes d’estiu, després d’un gran xàfec. El sol començava a sortir per oferir-nos aquella llum que ens ofereix una hora abans de pondre’s. El terra, ple de bassals. Recordo que en mirava un des de dalt i veia el meu reflex, sota la silueta inconfusible del Mercat del Born. Carai, que moreno. Carai, el Born. És estrany, però recordo estar pensant en tu. Pensava en com m’agradaria enviar-te un missatge i que tot tornés a ser com abans, quan ens perdíem (per culpa teva) pels carrers estrets i minimalistes d’aquest barri i acabàvem fent una cervesa a qualsevol escala de qualsevol església. A l’acabar el pensament, però, apareixíeu tu i el teu vestit de flors caminant en la direcció contrària, mirant el mòbil. “Ei, què fas aquí?” – et preguntava. Et veia als ulls el dubte que em feia suposar que segurament anaves a veure algun dels teus nous nòvios italians, però no m’ho deies. Començàvem a baixar cap a Plaça Sant Jaume via Princesa i cada minut que passava era un record de tots i cada un dels dies (més aviat nits) que vam caminar junts per aquest carrer. El professor que ens vam creuar aquell dia després de quatre o cinc cerveses, la trencadissa que vam causar aquell dia després de sis o set cerveses i finalment aquell ball al ritme de l’acordió dels primers dies. Tot concentrat. Després, un cop a Plaça Reial, ens tornàvem a colar a aquella casa i pujàvem tres o quatre pisos. T’arrepenjaves a la paret (gairebé caient) i començaves a jugar amb la faldilla. Jo, és clar, tornava a al·lucinar. Els petons se’ns menjaven i recordo – perfectament – com m’agafaves la mà i em deies a l’orella entre sospirs “Tu, només tu”.

Jo, parava. Et mirava els ulls i et deia: “Que no arribi mai el dia que només et vegi en somnis”. 

Manual del valor

Avui tornava cap a casa pel passeig marítim i m'he trobat un bitllet vint dollars al terra. Rebregat com estava podria ben bé haver sigut meu. Ja m'ho deia sempre la meva mare. Quan aprendràs a portar els diners en una cartera? Que no veus que així els acabaràs perdent tots? Però jo encara els porto a la butxaca. Què té de dolent perdre diners? Algú els trobarà i se'ls gastarà mentre li duri la sensació de falsa fortuna que a tots ens envaeix quan trobem un bitllet. Jo m'he parat a la botiga de sushi més propera que he trobat i me'ls he gastat amb la tranquil·litat pasmosa de saber que aquells diners no m'havien costat cap esforç.

Posats de costat, un bitllet de vint dollars aconseguit treballant un parell d'hores en un bar i el bitllet de vint dollars que m'he trobat tenen exactament el mateix valor. A ulls externs cap diferència notòria. Però en realitat, no tenen el mateix valor.
En realitat em serà molt més fàcil gastar-me el bitllet que m'he trobat que el bitllet treballat. 

Vals de la Casa Buida

Plorava la casa. I el sostre plorava. Finestres i portes, la casa plorava. Llàgrimes i llàgrimes quan tu vas deixar-nos. Si veiessis la dutxa consolant la taula...l'aixeta sense aigua i el fred de les mantes. Llàgrimes i llàgrimes, la casa plorava. Se m'han mort les plantes des que vas anar-te'n. I el cactus que quedava està insuportable. Si veiessis la pena de la cafetera...ningú pot calmar-la. S'han fos les bombetes de tanta tristesa. Però potser qui pitjor ho passa són el llit i les teves sabates. Vas deixar-les tirades al fons d'una caixa que també troba a faltar-te. 

Encarar el fracàs

Tinc la fama de ser negatiu i segurament ho sóc. Quan analitzo el per què, arribo a la conclusió que ve a ser un mecanisme de defensa, una protecció de cara el que pugui arribar a passar. Si imaginem el pitjor, tot el que passi serà o bé esperat, o bé millor d'allò esperat. Recordo que quan cantava amb aquella banda de rock famosa la meva frase de motivació abans dels concerts era "el pitjor que ens pot passar és que ens morim". Mai ens vam arribar a morir i - per tant - per dolent i paupèrrim que fos el concert (que al final mai ho era) el resultat sempre era molt millor que morir-se. Sé que hi haurà detractors de la meva teoria, assegurant que aquest estil de vida negativista no és sa, que no et permet gaudir del moment i bla, i bla i bla. Bé. Compro la part que (segurament) em preocupo abans per coses que no m'hauria de preocupar. Però us puc assegurar que si la predicció fatalista es compleix, estic preparat. S'acaba l'ansietat de cop, no hi ha dolor. I puc començar a treballar en un nou pla encara que el dia no sigui clar. 

Ara farà quatre dies vaig tenir - també segurament- una de les entrevistes més importants de la meva vida. Es tractava d'una beca que em cobria els propers quatre anys d'investigació en un grup de la University College of London. L'entrevista no va anar com esperava (falta de preparació, bàsicament) i el resultat, que he sabut avui, va ser el pitjor dels possibles: denegada (per imbècil, però això no m'ho han dit). El fet d'haver-me repetit cent-mil cops durant aquests dies que és el que passaria, i el fet d'haver-ho explicat de forma trivial a les meves amisats, d'alguna forma, m'ha fet estar preparat per encarar aquest petit fracàs. Al cap i a la fi - com deia el molt honorable Churchill - l'èxit no és res més que anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme. 

Sóc del parer que 1) tots els camins porten a Roma i 2) acabem fent el que acabem fent sempre serà el millor que podíem haver fer (vegi's el negativisme positiu, al cap i a la fi). És evident que és molt més fàcil tenir aquest punt de vista quan "les coses van bé" però si no hi van ara, ja hi aniran. Com deien aquells, farem el que podrem. 

I vaja, encara no sé si em donaran la beca o no, només m'estic preparant.