Que no arribi mai el dia

Que bonic és quan en un somni es barreja realitat, ficció i voluntat. De fet – potser – els somnis són això. Era una tarda nit d’aquestes d’estiu, després d’un gran xàfec. El sol començava a sortir per oferir-nos aquella llum que ens ofereix una hora abans de pondre’s. El terra, ple de bassals. Recordo que en mirava un des de dalt i veia el meu reflex, sota la silueta inconfusible del Mercat del Born. Carai, que moreno. Carai, el Born. És estrany, però recordo estar pensant en tu. Pensava en com m’agradaria enviar-te un missatge i que tot tornés a ser com abans, quan ens perdíem (per culpa teva) pels carrers estrets i minimalistes d’aquest barri i acabàvem fent una cervesa a qualsevol escala de qualsevol església. A l’acabar el pensament, però, apareixíeu tu i el teu vestit de flors caminant en la direcció contrària, mirant el mòbil. “Ei, què fas aquí?” – et preguntava. Et veia als ulls el dubte que em feia suposar que segurament anaves a veure algun dels teus nous nòvios italians, però no m’ho deies. Començàvem a baixar cap a Plaça Sant Jaume via Princesa i cada minut que passava era un record de tots i cada un dels dies (més aviat nits) que vam caminar junts per aquest carrer. El professor que ens vam creuar aquell dia després de quatre o cinc cerveses, la trencadissa que vam causar aquell dia després de sis o set cerveses i finalment aquell ball al ritme de l’acordió dels primers dies. Tot concentrat. Després, un cop a Plaça Reial, ens tornàvem a colar a aquella casa i pujàvem tres o quatre pisos. T’arrepenjaves a la paret (gairebé caient) i començaves a jugar amb la faldilla. Jo, és clar, tornava a al·lucinar. Els petons se’ns menjaven i recordo – perfectament – com m’agafaves la mà i em deies a l’orella entre sospirs “Tu, només tu”.

Jo, parava. Et mirava els ulls i et deia: “Que no arribi mai el dia que només et vegi en somnis”.