Barcelona, Califòrnia.

Cadascú és cadascú. I això està clar. I cadascú de nosaltres ens diferenciem de la resta per tot el que ens caracteritza. Una persona, tu mateix, tu ets el còmput global de tot el que et defineix. El pes. L'edat. Les orelles del teu pare, el nas de la teva mare. El pH. El nombre de glòbuls vermells. El funcionament de la teva tiroides. La teva resistència al dolor. Els amants que has tingut. La gent que no t'ha volgut. Els teus enemics. Les teves victòries. Les derrotes. Les hores perdudes fent com si estiguessis estudiant. Les teves limitacions psicomotrius. Les vegades que t'han fotut. Els amics que se n'han anat. Les barbaritats que et passen pel cap. Els llocs que has visitat. O per suposat els teus propis records.

Com a peresona (en teoria) pots fer tot el que et doni la puta gana. Canviar de lloc els mobles de la sala d'estar. O escriure una cançó. O follar-te a la teva estrella de cine preferida. O plorar si ho necessites. O viatjar a la lluna, o enriure-te'n de la teva ombra. O posar-te els mitjons desaparellats. Menjar peix o menjar carn. Fotre quinze (o setze) rons en una nit. Dir en tot moment el que et passa pel cap. O cremar un parell de sucursals bancàries. Menjar dur, cagar fort i no tenir por de la mort. O mentir sense contemplacions. O enviar-ho tot al rec. O fer sempre el que vols. Realitzar-te. Sentir-te justificar. Ser feliç òstia, ser feliç.

Però no. La realitat és una altra. Hauries de poder fer tot el que donés la puta gana, però no pots. I això és un ferm error. Perquè tot el que no has fet -voluntària o involuntàriament - et condiciona tant com allò que has fet. 

La gent que no has conegut. Els concerts que no has presenciat. 
Les ciutats que no has descobert. Les melodies que no has escoltat. 
Els còssos que no has abraçat. Les vides que no has viscut.