Allò que el temps ensenya

Sempre m'ha agradat escriure tot escoltant una cançó. Deixar que la música ompli les paraules. Que la melodia faci alleugerir el pes de la prosa. Qui ho llegeix ho nota, ho agraeix. Ara mateix en Drexler em canta a cau d'orella. No sé si ho faria mai tan bé si estiguéssim nosaltres dos a soles. De fet, segurament quan va gravar la cançó no pensava en mi. Però tan se val, això. És totalment igual perquè ara mateix, assegut al meu balcó, l'he vista passar. Per sort tinc els meus apunts aquí i he pogut dissimular prou bé (crec). Ella. Ella buscava alguna cosa dins la seva cartera. I tot i ser octubre – i no perquè rimi – d'alguna manera tots hem sabut que ha arribat la primavera. I pam. El test del davant de casa ple de brots. I pam. El barri s'ha omplert d'escots. I la tarda se m'escapa. Se m'està escapant. Se m'ha escapat. Però en Drexler segueix cantant i de cop me'l puc imaginar perfectament creant la cançó. Tot és clar. Ell. Sense trobar el seu centre. Maó sobre maó. Però sense trobar la tornada, sense trobar la raó.

I ara els vianants s'organitzen. Passegen d'una forma totalment sincronitzada. Fent una mena de coregrafia. Els genolls al ritme de l'alegria. Cada farola ja té la seva ballarina. I entra una banda d'homes mudats amb instruments de vent per la cantonada.  I la miro. Ella. Petrificada buscant encara alguna cosa dins la seva cartera. I la deixo de mirar. I torna a caminar fins que la miro de nou.
I la tarda ensenya la cintura.
I el temps ens ensenya que hi ha coses que ni ell mateix cura.