Tompkins Square Park

A vegades una cançó que mai t'havia agradat torna a sonar tornant de Barcelona de paquet d'una conductora adolescent temerària i el seu James Dean personal. I tot, per fi, agafa sentit. Faltava la clau, l'evidència. Cantaven, ells, que cap flama dura per sempre. Que tant tu com jo sempre ho hem sabut. I que de fet, la majoria de flames no arriben ni a cremar ni una nit sencera. La nostra flama és diferent; es manté en un estat de latència durant la majoria de l'any. Si un no s'hi fixa, podria ben bé passar-la per alt. Ni escalfa ni il·lumina. Però sabem que hi és. I que quan els astres i els avions comercials s'alinien creix amb intensitat. El balanceig de les onades ens van salvar de cremar-nos com quan érem joves i sabíem encara menys coses de les que sabem ara. Quan passava la mà per sobre la flama, sentint-ne tota l'essència, he de reconèixer que vaig dubtar. Per un moment vaig dubtar de si era aquesta la flama que, a la llarga, no s'apagarà mai. I el dubte, és la primera forma de fe. 

Al matí, mentre mantenia l'equilibri sentint la fusta sota els meus peus i el mar infinit sota la meva ànima, he somrigut per dins al girar-me i veure que encara cremava.