Sempre m'espantava quan la porta feia un petac degut a la ventada que anuncia sempre tempesta. Núvols gairebé negres s'apropaven de l'oest. El teu vestit de flors onejava, seguint el ritme de totes les vegades que ens vam fer petons. A la ràdio de fora al porxo sonava l'Springsteen i em venia al cap - sempre - el concert de Barcelona. Aquell "ei, sóc jo, i només et vull a tu". Però sempre era massa jove i sempre tenia massa por.
Els fantasmes del passat s'enlairen sobre els meus ulls. Volen pacients per les mateixes carreteres que fa temps que fem amb cotxes diferents. Criden el teu nom a la nit i en la sempre solitària fredor dels matins. Criden frases que es perden en el temps i l'espai. Criden marxem aquesta nit seguint el camí dels trons.
Feia tan temps que no rebien resposta que gairebé ja havien oblidat per què cridaven. Quin salt al cor, veure la porta fer un petac de nou.
Els fantasmes del passat s'enlairen sobre els meus ulls. Volen pacients per les mateixes carreteres que fa temps que fem amb cotxes diferents. Criden el teu nom a la nit i en la sempre solitària fredor dels matins. Criden frases que es perden en el temps i l'espai. Criden marxem aquesta nit seguint el camí dels trons.
Feia tan temps que no rebien resposta que gairebé ja havien oblidat per què cridaven. Quin salt al cor, veure la porta fer un petac de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada