Sempre se'ns ha imposat agafar-nos-hi fort
quan ja tenim més de vint anys (que diuen que és quan comencem a notar que ens
fem grans). Jo, jo tracto de mantenir-me jove. I ser jove no és res més que
tenir el poder de no saber on pertanys. El petit secret de la vida. Ens fem
grans i ens emmirallem en aquells que ens agradaria ser algun dia. Companys,
pares, amics. Com més, millor. A classe ens haurien d'ensenyar que la por a
marxar, la típica por de llibre a perdre-ho tot és totalment mentida. Lluny,
quan creuo l'oceà, allò que és essencial el creua amb mi. L'essencial - allò
invisible als ulls - mai serà derrotat pel temps ni per l'espai. És clar que
perdem coses, coses supèrflues, amistats que no anaven enlloc, llibres que mai
havíem d'haver llegit. La distància l'únic que fa és accelerar un procés que ja
era irreversible. Cada racó, cada persona del món té coses per
ensenyar-nos. I ara, ara que som joves i res depèn de nosaltres, tenir el
poder de no saber on pertanyem hauria de ser un dret.
Perquè d'aquesta manera pertanyem a tot
arreu. Nois i noies, casa: algun lloc al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada