El temps és una goma

Recordo perfectament el dia en què la meva ex-banda de rock va declinar una de les frases per una lletra que havia fet. Protocols. Em permetran que els ho expliqui. La cançó - com molts de vostès ja saben - acaba amb la frase lapidària:

"Les vides no s'allunyen quan s'han de separar, 

és amb el temps que passa que tot es va esborrant"

No em queixo gens de la decisió. La frase expressa (tot i que amb menys intensitat) el que volia transmetre: que les relacions no peten per la distància sinó pel temps. Sempre poso el mateix exemple però crec que és molt clar; només cal comparar un minut a 10.000 km de distància a 50 anys a 1 km de distància. El resultat és evident. Però jo no venia a parlar d'això. Jo venia a parlar de la meva frase original. La que mai va sortir a la llum. L'oblidada. Deia així: 

"Les vides no s'allunyen quan s'han de separar, 

el temps és una goma que tot ho va esborrant"

Crec que la idea quedava molt més clara, tot i que no estigués dita d'una forma tan pulcra. Fer una metàfora temps-goma d'esborrar segurament no entraria mai al Top 100 de poemes en català. En això hi estem tots d'acord. Però en la primera frase, el temps agafa un aire impersonal. El temps que passa. En la segona, el temps adquireix un cos físic. Un nen avorrit amb una puta goma d'esborrar històries, sentiments i, el que és pitjor, futurs.