Tenerife o el sonet de l'Orchis fusca

Nikolaus Joseph von Jacquin va néixer a Leiden, Holanda, un 16 de febrer de 1727. Va viure durant noranta llargs anys, en els quals va arribar a masteritzar les arts de la medicina, la biologia i la botànica. La nostra història, ara n'estic segur, la va començar a escriure aquest bon home. Leiden n'és la prova definitiva. 

En Niko, com li deien els seus amics, va tenir una vida agitada. Com a bon botànic va recórrer mig món, amb totes les dificultats que això suposava a la seva època. En un dels seus viatges, el 1776, va anar a parar a la nostra estimada Tenerife. Allà els seus ulls entrenats van descobrir una espècie d'Orquídia mai descrita abans. La va anomenar Orchis fusca. 

Ni més ni menys que dos-cents trenta-cinc anys després, Ell va marxar a Leiden a fer el seu primer projecte de recerca lluny de casa. Recordo que el vaig veure a finals d'agost, que sempre baixa, prim com mai l'havia vist abans. Va tornar a classe per encarar el segon semestre amb força. Recordo, també, el murmuri general a classe quan va entrar - tard- vestit amb una americana. El somriure que va dibuixar a la meva cara va delatar dues coses: com el trobava a faltar i com l'estimo. Leiden en va ser la prova definitiva. 

Un any més tard, com a en bon d'en Niko, el destí ens va portar a Tenerife. Era el típic viatge de final de carrera amb barra lliure d'alcohol (re)destil·lat. Tots plegats recordem poques coses d'aquells quatre o cinc dies. Però n'hi ha una que mai oblidaré. Una tarda d'aquelles tontes, ell ens va portar a fer una expedició encomanada pel seu pare per tal de buscar una espècie d'orquídia autòctona que no sabíem ni quina pinta tenia. Durant un parell d'hores vam vagar sense rumb pels camps rocosos de l'illa. Passats com anàvem no la vam trobar tot i que n'estic segur que la vam veure més d'un cop. Però aquell dia vaig aprendre que el camí que fèiem junts era el que valia la pena. Tot i estar lluny els dos sabem que ens dirigim al mateix lloc. 

Que un dia, quan no vingui a compte, seurem a qualsevol restaurant de Gràcia a fer la cervesa. Que el cambrer ens preguntarà si volem que retirin les flors de la taula. Que amablement direm que no. Que les mirarem bé i ens vindrà la imatge al cap d'en Niko dient-nos "Sí, nois. Era l'Orchis fusca. Però havíeu d'anar més lluny".