El dia que gairebé em va picar un escorpí

El dia que gairebé em va picar un escorpí era un dia clar, de molta calor, sortint d'un restaurant amb els pares i els cosins. Cada estiu hi anàvem, allà a Segur, l'Anoia, que feien bona teca. Potser no ve el cas, però recordo que aquell dia, precisament, vaig menjar pebrots farcits. Una delícia. De tacte exquisit i gust sublim. El fet és que pels nanos sempre demanaven botifarra amb patates. Així doncs, ara, vist des de lluny i amb prespectiva, m'atreviria a posar la mà al foc que ambdós fets - els pebrots i l'escorpí - estaven d'alguna manera lligats. Inútils de nosaltres, de no saber veure-ho a temps. 

El fet és que el dia que gairebé em va picar un escorpí, anàvem a veure la bassa d'aigua que hi havia una mica més enllà del restaurant. Sempre hi anàvem mentre els pares feien el cafè. Hi tiràvem pedres i tot el que poguéssim tirar-hi. Com més soroll, millor.  Aquell dia, però, quan vaig aixecar la pedra, va aparèixer la bèstia, corredissa com ella sola. Era negra, molt negra. I se'm va enfilar ràpidament per les cames cap a dins dels pantalons. Em vaig quedar quiet com mai, fent veure que jo també era una pedra. 

Aquell dia, el dia que gairebé em va picar un escorpí, el recordo perquè precisament no em va picar. Qui sap com de verinosa era la bèstia. El fet és que per alguna raó va decidir que no valia la pena clavar-me l'agulló. Gairebé el podia sentir, enrient-se del meu pànic quan refeia el camí que havia fet per pujar, pota rere pota clavada a la meva pell. Quan va ser al terra, em vaig quedar quiet uns minuts més mirant com s'allunyava. No sé quan temps va passar fins que vaig sentir la mà del meu germà a l'esquena. "Martí, marxem, que es fa tard".